dilluns, 15 de juny del 2009

Marxisme, positivisme i pragmatisme. Crítica

Postmarxisme i postpositivisme. La funció de la filosofia.

Per posar un punt de partida: Si la teoria d'En Marx és errònia, ¿quina és l'orientació que cal aconseguir en matèria d'allò que es diu filosofia?
O aquest altre: el plantejament de qualsevol qüestió referent a la conducta dels éssers humans dóna lloc a una diversitat d'opinions, a una diversitat de respostes. La pretensió de justificar racionalment una conducta respecte a uns altres posicionaments teòrics és allò que es coneix com a filosofia.

Tota persona segueix unes pautes de conducta segons la seva ideologia que li és pròpia. O sigui, la ideologia de l'individu determina el seu comportament.

Aclariment: Cal entendre que sota la paraula moral - o normes de conducta humana - s'apleguen la major part de qüestions que són tema de debat entre els humans.

Sembla indiscutible dir que a les societats de l'antiguitat les creences religioses eren la base de sustentació de les normes morals. Per posar un exemple notable - i molt a l'abast - es pot citar la Torà dels jueus (Els llibres que es corresponen amb els del Pentateuc de l'Antic Testament dels catòlics). La Torà, en efecte, conté una detallada normativa de com ha de ser el comportament dels creients. A més de tots els detalls del culte, conté tot de normes sobre la vida familiar i social, fins al punt que la Torà esdevingué el fonament de les lleis civils. El Deuteronomi, com a indicador de les orientacions divinals, ofereix tot un detallat conjunt de prescripcions i de prohibicions en relació a la cuina i a l'alimentació.

Tesi: tan bon punt un hom reflexiona i cerca arguments racionals en suport de la seva ideologia, llavors, d'una o altra manera, s'entra en el terreny de la filosofia.
En teoria, cada individu té una ideologia particular i exclusiva, però, de fet, la realitat és que les ideologies són unes poques. O sigui, l'individu es mou necessàriament dins un dels corrents ideològics.

Tesi: Primer, sorgeix una nova ideologia a un moment del procés històric, tot seguit, fan l'aparició els filòsofs que creen arguments en suport de la ideologia.

Tesi: Els filòsofs no són criatures especials. Els denominats filòsofs comencen la seva carrera intel·lectual a partir de la vulgaritat. Al igual que la resta dels mortals, es conformen dins una determinada ideologia, i és a partir d'aquesta ideologia que els neixen els impulsos cap a la creació de teories filosòfiques. Vull dir que els qui en un futur han de ser els filòsofs són moguts pels sentiments.

Tesi: En Sòcrates-Plató fa un discurs filosòfic amb la intenció d'enganyar. El suposat Sòcrates dels Diàlegs platònics convida als seus oponents ideològics a mantenir un diàleg sobre una determinada qüestió moral, com si el diàleg fos un mètode científic d'investigació per mitjà del qual es descobreix la veritat moral. En Plató imagina - i escriu - uns falsos diàlegs amb els qui eren els filòsofs de les ideologies oposades a la seva.

Tesi: En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil són la tríada reaccionària que inicià l'Intel·lectualisme. Fou una reacció, en efecte, contra la ideologia democràtica - l'emotivisme moral - que era la dominant a l'Atenes de l'època.

Tesi: Les noves idees democràtiques que commogueren el món després, en l'argot filosòfic, rebrien la denominació d'emotivisme moral (O sigui, les normes morals no són expressió de la voluntat dels déus ni d'una investigació racional, sinó dels sentiments dels homes. I les lleis de la ciutat eren expressió de la voluntat de la majoria de ciutadans). Podeu veure més sobre aquesta temàtica a la Xarxa a El blog d'En Joan Quetgles | Intel·lectualisme i reacció. Apunts

Tesi: Les ideologies fan ús de les filosofies. Pròpiament, fan ús d'una filosofia concreta, alhora que utilitza també les teories de diversos autors.

Així, per exemple, els teòlegs catòlics basen la seva producció ideològica en la filosofia tomista, però, alhora, estan autoritzats a fer ús de les aportacions filosòfiques d'altres autors tomistes o, fins i tot, de filòsofs no tomistes mentre siguin utilitzables, és a dir, facin qualque aportació teòrica valuosa per al catolicisme.

Al llarg dels segles i fins a la modernitat, les creences religioses han influït de manera decisiva en l'ordenació de les societats humanes, en especial referides a les normes morals i cíviques.

Tesi: S'ha de distingir entre els dos grans nivells d'utilització de les religions. Hi hauria el nivell de les religions que podríem anomenar de baixa intensitat, les quals servirien de suport a la vida social. I les d'alta intensitat, com el judaisme, l'Església catòlica i l'Islam, les quals determinen i conformen tota la societat.

La religió de les ciutats gregues no tenia llibre sagrat ni, en conseqüència, tampoc disposava de casta sacerdotal (Bé, aquest tipus de religió de baixa intensitat no era exclusiva dels grecs; la major part de pobles de la Mediterrània i d'Europa tenien religions de característiques semblants).
L'Església catòlica és l'exemple arquetípic d'utilització de la religió a la manera d'alta intensitat.

Tesi: L'Església catòlica fou una creació del emperador Constantí com a instrument de cohesió, domini i control dels pobles de l'Imperi romà (Podeu veure la meva web El blog d'En Joan Quetgles | L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà).

Atenes i algunes altres ciutats gregues dugueren a terme les primeres revolucions democràtiques i establiren un règim democràtic que perdurà uns quants segles (Roma establí un règim republicà, però, a diferència del d'Atenes, de bell antuvi estigué dominat pels patricis).

Tesi: Per primera vegada a la història, les normes socials, jurídiques i polítiques responen a la voluntat expressa de la majoria de ciutadans. S'estableix un règim polític, la ideologia del qual serà després tractada teòricament pels savis - pels filòsofs - amb la denominació posterior de contractualisme social, expressió que incloïa els temes relacionats amb l'emotivisme moral, la llibertat de pensament, la tolerància i la solidaritat.
Podeu veure un tractament més extens sobre el tema a la meva web El blog d'En Joan Quetgles | La filosofia i la religió sense caretes.

A l'època de l'Imperi romà, tots els intents de revoltes democràtiques fracassaren. Dic això per fer veure que, a partir de la caiguda de l'Imperi, tots els grans moviments socials i històrics anaren sota l'estendard de la religió. Els moviments socials sempre anaven acompanyats de símbols religiosos (Encara al 1640, a la Guerra dels segadors, els revoltats contra l'opressió castellana enarboraven el símbol de la creu).

Tesi: S'ha d'insistir en fer veure que el primer gran moviment d'alliberament que commogué a tot Europa fou la reforma luterana. En Martí Luter, com a profeta de la restauració del vertader cristianisme, fou el qui va provocar la guerra d'alliberament contra Roma (Vegeu la web esmentada, pàgina 31 i següents).
Com explico a la mateixa Web, la difusió del luteranisme i del calvinisme va fer néixer les condicions històriques que provocaren l'esclafit de les primeres revolucions democràtiques modernes triomfants.

A partir de la revolució britànica de 1688, per primera vegada a la modernitat, es restablia un sistema social i polític que recordava al de les ciutats democràtiques gregues. Amb el triomf de la revolució es restablia també, és clar, els principis teòrics contractualistes i de l'emotivisme moral.

Tesi: les classes populars britàniques saberen fer ús dels corrents de reforma religiosa per expressar els seus sentiments de revolta contra el règim monàrquic autocràtic.

Com dic a la Web, primer es manifestà, anònimament, el sentiment de revolta popular. Posteriorment, després de la victòria democràtica, aparegueren els filòsofs, els nous teòrics de l'emotivisme moral. En John Locke, tornat de l'exili, pogué publicar les seves obres.

Tesi: S'ha de rebutjar el concepte marxista de revolucions burgeses que sovint s'aplica a les revolucions democràtiques.
Tesi: el concepte burgesia és objecte d'una constant i extraordinària manipulació.

Tesi: Les forces reaccionàries vençudes per les revolucions democràtiques, majorment, no s'esvaeixen. Acomodades al nou sistema democràtic, les forces reaccionàries continuen fabricant materials ideològics i prossegueixen la guerra ideològica, però, ara, des d'una posició de vençuts. societats democràtiques modernes. La guerra ideològica no té aturall; els principals contendents de la guerra ideològica actual són: a un bàndol, els que lluiten en defensa de les conquestes socials i democràtiques de les classes populars, i, a l'altre bàndol totes les forces de la reacció.
Per altre costat, el desenvolupament del capitalisme va comportar el creixement de nous poders que representaven - i representen - una amenaça per a la democràcia.

Tesi: A la fase actual de desenvolupament capitalista, les elits econòmiques, polítiques i ideològiques manipulen els Poders en funció dels interessos de la classe dels grans capitalistes.



Tesi: Per tot arreu es fa la proclamació formal de la vigència dels drets humans, però, de manera semblant al que observava En Rousseau, els homes van carregats de cadenes. La realitat social actual mostra que les grans proclames (com, per exemple, les de la llibertat, la igualtat i la solidaritat) són pendents de compliment.

Tesi: No és el cas que hi hagi un procés determinista de la història. No és el cas que s'hagi de desplegar un camí de roses per al drets humans, com si hi hagués un necessari creixement indefinit del benestar social.
Pel contrari, la realitat actual allò que mostra és el creixement de les contradiccions socials i econòmiques i la continuació despietada de la lluita de classes i de la guerra ideològica (i també de les guerres reals) entre els contendents dels opressors i els dels oprimits.

Per posar un exemple pròxim i actual, les classes treballadores de la Catalunya d'ara, a diferència de l'any 1931, no disposen de premsa pròpia en defensa dels seus drets socials i nacionals; la premsa és en mans de grans financers (El diari Avui és propietat d'un gran capo de les finances catalanes; El Periódico de Catalunya era propietat d'una família castellana i ara sembla que serà comprat per un nou ric especulador d'Extremadura, i no se sap amb quines intencions; El diari de Balears és propietat d'un gran capo de les finances mallorquines).
Per posar un altre exemple pròxim: En contra de les falses previsions dels qui afirmaven la bonesa de la democràcia espanyola, als darrers temps, es comprova la reducció constant dels drets socials i nacionals dels catalans.

Tesi: En tot temps les classes populars cerquen de donar una resposta adequada contra l'opressió. No són els denominats filòsofs els que troben les solucions als conflictes socials, sinó els líders de les organitzacions populars en lluita contra l'opressió i l'explotació.

Majorment, els llibres de text i les enciclopèdies recullen la versió conservadora - intel·lectualista - de la història del pensament. Introdueixen una enorme mistificació. Fan com si la història de la humanitat seguís l'estela descoberta pels filòsofs; fan com si fos una història de la filosofia en la qual el pensament fos una exclusiva dels filòsofs, i la història - a imitació de la concepció d'En Hegel - una mena de desplegament de l'Esperit (La fi de la història, si haguéssim de seguir En Fukuyama, consistiria en l'establiment del capitalisme neoliberal com a formació social última i definitiva).
Tesi: En contra de l'intel·lectualisme moral, no són els filòsofs els qui fan moure el món. Les noves idees morals, socials, religioses, polítiques, són iniciades pel sentiment i l'activitat d'un grup social o d'un individu que és el líder d'un grup social.
Posat que al llarg de la història, la religió era el puntal de les societats, tots els grans moviments socials utilitzaven la manifestació religiosa. Així, en sentit reaccionari, En Constantí impulsà la creació de l'Església catòlica amb la finalitat d'assegurar el control dels nombrosos pobles sotmesos a l'Imperi de Roma. En canvi, En Mahoma, com a profeta d'una nova religió, inicià un dels més formidables moviments d'alliberament de la història universal (Allò que no diuen les enciclopèdies dels països cristians és que a als països on s'implantà l'Islam, les amples masses d'esclaus quedaren alliberades majorment. Tampoc diuen que l'Alcorà considera pecat imperdonable el comerç d'esclaus).

De les noves idees dels filòsofs de l'època renaixentista no se'n derivà cap tipus de moviment social.
A principis del sis-cents, N'Erasme de Roterdam era l'humanista més famós; els seves idees de reforma eren acceptades per una gran majoria d'humanistes; però de l'erasmisme no se'n seguí cap moviment de reforma.
Fou En Martí Luter el qui, com a profeta de la paraula de Déu segrestada per Roma, desfermà el gran moviment de la Reforma que commocionà Europa.

Tesi: Les classes populars alemanyes utilitzaren i feren seu el missatge d'En Luter. Però també el feren seu els burgesos de les ciutats, la petita noblesa i els prínceps alemanys (Vegeu la web).

Els denominats filòsofs, com la resta dels humans, són moguts per una passió. La seva activitat intel·lectual és per a satisfer aquesta passió. Abans d'iniciar la cursa filosòfica, els futurs filòsofs van conformant la seva personalitat a partir d'una ideologia que ha rebut d'una societat concreta i d'una classe social determinada.

Tesi: L'activitat intel·lectual dels filòsofs és alimentada per una passió i és al servei d'una ideologia.

O sigui, es pot dir que els filòsofs són uns esforçats combatents en la guerra ideològica permanent.

La major part de les innumerables gestes fetes per individus pertanyents a les classes populars passen desapercebudes, no tenen registre històric. Per suposat, la manca de registre és més greu a mesura que ens fem enrera en el temps històric.
Malgrat aquestes mancances, una porció d'aquestes gestes són conegudes i registrades. Aquestes gestes populars tingueren o han tingut diversa significació històrica; unes són petites històries locals, altres de gran transcendència; tampoc no manquen les històries tràgiques, els grans fracassos (Seria el cas de la revolta de N'Espartac, vg).

Jo vull convidar al lector a prestar atenció a una d'aquestes gestes populars, la de la formidable odissea dels juramentats del Mayflower.

La història dels pelegrins del Mayflower ben aviat va passar a ocupar un lloc preferent a l'imaginari de la societat Nord-americana - de l'Univers ideològic nord-americà -; i es manté així fins al dia d'avui. La història dels 102 colons puritans (calvinistes) que fundaren Plymouth, a 1620, és un tema central de la història i de la cultura dels Estats Units.
Per no repetir el que vaig escriure a la web esmentada, passaré a exposar unes consideracions sobre el tema.

La gesta d'aquells homes i dones, certament, fou extraordinària. Eren calvinistes beats que fugien per motius religiosos; pretenien fundar una nova Jerusalem d'acord el calvinisme més estricte.
Aquells colons eren gent formada; tots sabien llegir i escriure; havien debatut àmpliament - i havien fet el famós jurament - la manera com s'havien d'organitzar socialment. Feien seves les tradicionals llibertats angleses; acceptaven l'obediència al monarca, però sempre de manera condicionada a la raó i a les Escriptures; introduïen el concepte de pacte social i el iusnaturalisme; per altre costat, en tot moment, introduïen el poderós llevat autogestionari calvinista.
Tot i que hi havia altres corrents de colons que no es movien per motivacions religioses, el cert és que la colònia de Plymouth havia de marcar decisivament tot el procés social i polític de les 13 Colònies de Nova Anglaterra. Les expedicions de colons calvinistes fou una constant; paradoxalment, la Corona afavoria aquesta migració calvinista amb l'objectiu d'alleugerir els conflictes religiosos de la metròpoli.
La Carta de Llibertats de Rhode Island, de l636, fou la primera constitució de la història que declarava el principi de tolerància i de llibertat religiosa.
La influència de la ideologia de les colònies calvinistes s'estengué per tot arreu del territori.
A una primera època, Nova Anglaterra era un pol d'atracció per motius religiosos i ideològics; però ben prest els motius socials i econòmics foren predominants. Per a un pobre d'Europa l'oferta devia resultar un somni (el somni americà, on dirà després): la garantia de llibertat a una terra sense nobles i sense clergat, i la igualtat social.
Els llibres de text espanyols i els dels catòlics destaquen els punts foscos de la colonització anglesa: la introducció de l'esclavitud i el genocidi dels pobles indígenes. Intel·lectuals espanyols i catòlics es complauen cercant peregrins arguments sobre una suposada major humanitat del genocidi espanyol.
Jo no tracto aquí de condemnes morals o de justificacions. Allò que m'importa destacar són les condicions excepcionals d'aquelles colònies de Nova Anglaterra el desplegament de les quals determinà la proclamació de la primera república moderna de la història. Per a veure aquestes condicions faig unes consideracions.
Els territoris imperials de Castella i de Portugal a Amèrica eren immensos, cent vegades més grans (és un dir) que els d'Anglaterra; però el gruix del corrent migratori cap a Nova Anglaterra era més ample que el que anava a les diverses àrees hispàniques.
El creixement exponencial de la població de NA per causa de la immigració s'ha comprendre en funció del també exponencial creixement econòmic. Amb la proclamació de la independència, la nova república, els Estats Units d'Amèrica, accelerà encara més el seu procés de creixement de població, econòmic, d'extensió territorial i d'altres, de manera que ben aviat havia de demostrar que era una potència política i econòmica.

Observant el desplegament de la societat nord-americana, podem constatar que la revolució política era la causa determinant de la revolució econòmica.
Les garanties de protecció jurídica als més febles provocà l'auge migratori; paral·lelament, les garanties polítiques per a un fàcil accés a la propietat a favor dels desvalguts provocà una colonització vertiginosa i una acceleració del creixement econòmic.
De manera semblant a la d'Anglaterra, als EUA es va iniciar la revolució industrial i el desplegament del capitalisme, de manera espontània. No és el cas que primer hi hagués uns teòrics del capitalisme; no, primer de tot aparegué el capitalisme, i posteriorment els teòrics que estudiaren el fenomen social (La riquesa de les nacions, de N'Adam Smith, fou publicada a 1776; i El Capital, d'En Marx, a 1867).
Aquelles primeres colònies calvinistes s'organitzaven a la manera republicana i autogestionària; aquelles colònies democràtiques i autònomes eren l'expressió de la voluntat del petits propietaris pagesos, dels petits grangers, els quals constituïen la majoria de població. Però la postal idíl·lica va durar poc. Amb el desenvolupament econòmic sorgiren els grans propietaris de terra, majorment esclavistes, la lluita de classes i la confrontació entre el Nord i el Sud que determinà la guerra civil al 1861.

Les condicions socials i polítiques de les Colònies de Nova Anglaterra les situaven al cap davant del desenvolupament econòmic, i no al revés.

L'establiment d'un Estat propi, republicà, feu que els EUA esdevinguessin l'Estat amb més avantatges per al desenvolupament econòmic. O sigui: primer els nord-americans s'alliberaren de la classe aristocràtica i de la casta sacerdotal, es dotaren d'unes noves normes republicanes d'organització social, reforçaren les garanties dels més febles i el dret a l'autonomia local i l'autogestió. És en aquest sentit que s'ha d'entendre l'avantatge dels EUA respecte dels altres països. Una vegada començada la cursa per al desenvolupament econòmic, era evident que hi havia un corredor que corria més que els altres. Tot i que la Gran Bretanya va iniciar la Revolució industrial i que al segle XIX era la primera economia del món, això no nega l'afirmació anterior; al segle XIX, el ritme de creixement dels EUA era el més gran.

Que quedi clar: el procés històric de Nord-amèrica nega la teoria marxista de la determinació de les sobrestructures.
Es pot fer un enunciat general afirmant que el desenvolupament econòmic que començà al segle XVII a Europa i Nord-amèrica segueix clarament les geografies d'aquelles àrees on havien triomfat les primeres revolucions democràtiques (bàsicament, eren Suïssa, Holanda, els Països Nòrdics, Gran Bretanya i Nova Anglaterra).

La Constitució de la República dels Estats Units d'Amèrica no s'ha d'entendre com a l'obra d'uns representats del poble experts en legislació; la Constitució de 1776 fou el resultat final d'una constant iniciativa legislativa dels ens locals de les Colònies. La Constitució havia estat precedida - i n'era conseqüència - per centenars de Cartes de Llibertat, Pactes per la llibertat, Cartes de privilegis, i així.

Per suposat, sé que els nord-americans s'apoderaren de les terres dels pobles indígenes i cometeren un rosari macabre de genocidis, i també puc dir que sóc de l'opinió que els crims contra la humanitat no prescriuen; i que serà un gran moment el dia que la humanitat pugui jutjar i jutgi aquests crims que cometeren els nord-americans als segles XVIII i XIX. També sé que, tot i que hi ha hagut grans defensors nord-americans dels drets de les poblacions originàries, això no és cap pal·liatiu dels crims.


Ideologia i filosofia.

Aquells puritans republicans de 1776 eren partidaris de la il·lustració. És més: eren plenament conscients de la superioritat de la seva l'organització social i també en matèria de coneixement, respecte del països d'Europa. Els nord-americans del segle XVIII se sentien formant part de la Il·lustració britànica. Quan a filosofia, estaven en línia amb els autors empiristes; sens dubte, En John Locke era el més preferit. La ideologia predominant serà un compost de calvinisme i d'empirisme.

Tot i que hi hagut autors de diverses tendències ideològiques, de bell antuvi, el corrent filosòfic dominant fou el denominat pragmatisme, corrent que es corresponia amb la ideologia dominant nord-americana.
Els filòsofs nord-americans porten una característica o senyal que els distingeix clarament dels d'Europa continental. Els autors nord-americans es manifesten en els seus escrits molt respectuosos amb els seus possibles lectors; la mateixa actitud manifesten a les seves conferències. Els autors nord-americans sempre es dirigeixen al públic com si fossin els seus iguals, com si s'afirmés primer de tot la igualtat intel·lectual entre tots.
Des d'un primer moment, la universitat nord-americana va sentir com a molt aliena l'obra filosòfica dels grans autors de l'idealisme alemany, i va considerar familiar i pròxima la filosofia de l'empirisme britànic, primer, i de l'utilitarisme, després; i també enllaçà amb els corrents positivistes.
El món cultural nord-americà sempre considera una desmesura aquells filòsofs que es presenten com a criatures extraordinàries i per sobre del comú dels mortals, com si haguessin descobert el camí de la veritat o de la salvació.
Jo deia que la filosofia és una activitat que ha aparegut dels sentiment de l'autor en suport d'una determinada ideologia.

Tesi: La formació de la societat de les colònies de Nova Anglaterra fou un cas extraordinari que mai s'havia donat al món i que mai més s'ha tornat a repetir. Era una nova forma social que s'anava desplegant d'acord al projecte ideològic dels pelegrins calvinistes.

Tesi: Cas excepcional, aquella societat nord-americana naixia per causa d'una ideologia - el projecte calvinista - i això donà a aquesta ideologia una omnipresència arreu de totes les activitats socials. El cas excepcional consistia en que aquella ideologia dominant no tenia cap ideologia contraposada o que rivalitzés.

No vull dir que no hi hagués petits grups diferenciats o individus dissidents - que sí que hi eren -, sinó que els dissidents no aconseguiren fer néixer una ideologia rival.
Quan a la fi, amb el desenvolupament del capitalisme, sorgiren els moviments obrers moderns que creaven una ideologia alternativa, la resposta del govern i de la societat nord-americana fou intolerant. I als anys 1950, es desfermà una tremenda cacera de bruixes amb el maccartisme (El comunistes i altres elements esquerranosos foren considerat unamerican i enemics del poble, enemics que calia perseguir i eradicar o destruir). Des de llavors, aquest esperit maccartista mai ha desaparegut de la societat nord-americana.

Quan, a finals del XIX, aparegueren els considerats grans filòsofs nord-americans - els pragmatistes Peirce, William James, Dewey - la seva tasca consistí en donar arguments en suport de la ideologia dominant i en fer crítica a les filosofies contraposades a la ideologia nord-americana dominant.

La darrera generació de filòsofs ianquis mostra l'aparent immobilisme de l'Univers ideològic nord-americà. En William Mcbride, refererint-se a la funció dels pensadors als EUA, utilitza la paraula complicitat per explicar el fenomen; posa com a exemple a En John Wals i al seu assaig diu: Sigui com sigui, podem generalitzar sense mentir, si diem que el llibre de Rawls4 reforça la impressió de que el sistema nord-americà, tant polític com econòmic, no és totalment just, sinó, segons l'expressió de Rawls "gairebé just" i, en resum, que "nosaltres" (ho poso entre cometes com ho he de fer tan sovint en els darrers temps) som un bon poble. (Voldria fer unareferencia al molt provocador i molt important treball de Ted Honderich, After the terror, per apuntalar aquesta tesi sobre el treball de Rawls.) I el que és molt pitjor, a A Theory of Justice, Rawls evita deliberadament parlar del paper de una societat única tal com la imagina en el context d'un ordre mundial i quan ho fa, a The Law of Peoples, el resultat és terriblement còmplice. En aquesta última obra, Rawls-al desenvolupar les idees de la "guerra justa" de la seva ex-col lega de Harvard, Michael Walzer, (per a mi) més còmplice encara-, de fet prepara el terreny per justificar el finançament de guerres pretesament liberals i democràtiques contra els estats "canalles" (Rawls mateix sol emprar aquesta terminologia del Departament d'Estat nord-americà), una política ara adoptada oficialment pel govern. Per suposat, també hi ha filòsofs ianquis que es situen a un nivell crític respecte de la ideologia dominant - com per exemple En Mcbride mateix -, però aquests troben obstacles per a la difusió del seu pensament i sempre queden relegats a espais marginals.

Respecte d'aquesta qüestió, la meva tesi és: Actualment els diversos Poders dels EUA - econòmics, polítics, ideològics - són expressió de la classe dels grans capitalistes i aquests Poder lluiten ocultament contra els interessos de les classes populars.

Tesi: Els filòsofs, majorment, despleguen una activitat intel·lectual que - conscientment o inconscient - es fa en suport dels objectius polítics i ideològics dels Poders.
O sigui, no és el cas qui hi hagi un camp neutral de lluita ideològica on s'enfrontin els diversos contendents, de manera que al final guanyin els millors intel·lectes i les millors idees. No, la realitat és que elit capitalista és la propietària directa dels mitjans. En lloc de lluita allò que hi ha és control ideològic. L'èxit o la marginació d'un determinat pensador el decideixen els censors nomenats per l'elit.

O sigui, per posar les coses clares, és el capitalista el qui compra la propietat d'un diari i tot seguit nomena el director. És el propietari el qui estableix la línia ideològica i no el director o el cos de redacció.

Per posar un altre exemple: Les diverses esglésies nord-americanes, a la guerra ideològica, actuen de manera semblant a l'Església catòlica, i miren de marginar socialment els adversaris ja que no poden destruir-los físicament- com feia l'Església catòlica als seus bons temps -. Les esglésies mouen la gran campanya obscurantista denominada el disseny intel·ligent referida a la Creació de Déu segons els seus llibres sagrats, però els filòsofs positivistes (vg., Wittgenstein, Popper, Wals, Rorty) insisteixen a dir que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses. En la mateixa línia, l'elit política allò que cerca és el suport dels lobbys religiosos; i margina també tota veu crítica amb la religió (la filosofia d'En William James vol fer veure allò útil de la religió combinada amb l'empirisme).

És d'esperar que el conflicte d'interessos entre les elits i les classes populars trenqui els grans dispositius del Poder ideològic.