La Xina, la civilització vertical

La Xina, la civilització vertical (1)


Actualment, mentre que l'economia dels Estats Units sembla que s'està ensorrant, la Xina continua el seu insòlit desplegament econòmic.
Fent un enunciat: S'ha de deixar de banda la qüestió de la data en la que la Xina esdevindrà la primera economia mundial superant la dels Estats Units. No. El plantejament correcte s'ha de fer a partir de considerar que la Xina , des de principis de segle, ja és la primera potència econòmica mundial, realment.

La tesi central d'aquest escrit: Durant les darreres tres dècades, mentre a l'economia ianqui congriava els gran vicis que havien de provocar el Crac del 2007, la Xina duia a terme l'autèntica revolució econòmica i social, revolució silenciosa que havia de commoure el món.
La qüestió a debatre ja no és si la Xina serà la primera economia mundial, sinó de quina manera la revolució xinesa afectarà el món.
Al moment present, allò que s'ha d'intentar comprendre és la nova civilització creada per la Xina, la civilització vertical, com l'han batejada els urbanistes.

Mentre els Estats Units i Europa retallen la seva despesa en infrastructures, la Xina fa enormes inversions en carreteres i autopistes, línies fèrries de TGV, presses, ports, ponts, aeroports i d'altres. I, per suposat, continuen sortint gratacels com si fossin bolets.
Per fer referència a un indicador del poder econòmic xinès: Per tal de frenar les tensions socials, el govern xinès, amb una demostració del seu gran poder, ha iniciat la construcció de deu milions d'habitatges de baix cost, construcció que s'ha d'executar en un terme de dos anys (A l'Estat espanyol, el govern tenia previst un pla d'ajut – d'un 20 % del cost - per a construir 25.000 habitatges socials en un període de quatre anys).




Els mitjans ''occidentals'' més grocs continuen desplegant campanyes de desprestigi contra la Xina. Però la premsa més seriosa es veu obligada a informar sobre el prodigiós salt endavant de la Xina en tots els ordres (Faig ús de l'expressió ''occidentals'' entre cometes perquè amb més rigor hauria de dir ''capitalista'', ''neoliberal'', ''dretana'' o ''reaccionària'').

Els diaris espanyols i els diaris catalans, per suposat, no destaquen pel seu prestigi informatiu. Majorment, informen molt poc i malament sobre la Xina. Les cròniques des de Pequín d'aquests diaris semblen recollides dels diaris d'En Rupert Murdoch.


Majorment, els diaris espanyols i els diaris catalans (I un famós astròleg catedràtic d'economia) continuen repetint la pobre cantilena segons la qual l'èxit econòmic xinès rau en l'explotació d'una mà d'obra barata.

Allò que tracten de marginar aquests mitjans: Que, en els darrers trenta anys, els sous dels treballadors xinesos s'ha multiplicat per vuit. Un creixement mai vist a la història econòmica mundial. Actualment, el nivell de vida dels treballadors de les ciutats de la costa xinesa supera al de la majoria dels treballadors catalans (Per suposat, a les grans ciutats xineses, els treballadors, en cap cas, han de patir el lent i caòtic sistema de trens de rodalies barceloní).

Que els executius de les grans empreses tenen uns salaris ridículs en comparació als dels seus homòlegs occidentals (Per posar un referent, a mode d'exemple: N'Alfredo Saenz, director del Banc de Santander, s'embutxaca 13 milions de dòlars, mentre que En Jiang Jianqing, director del ICBC, Industrial and Comercial Bank of China, el banc més gran del món, té un sou de 235.000 dòlars) .

Que la desproporció d'ingressos i de privilegis entre treballadors i tècnics superiors d'Europa i dels Estats Units es redueix dràsticament a la Xina.




Però la manipulació informativa dels mitjans ''occidentals'' sobre la Xina, a l'hora actual, no pot amagar per més temps la realitat: el prodigiós salt endavant de la Xina, el començament d'una nova civilització mundial.


Ja és hora de superar el plantejament sobre quan la Xina esdevindrà la primera economia mundial. És un fals plantejament. La realitat és que la Xina fa temps (des del 2004, per posar una data) que ha esdevingut la primera potència econòmica mundial en base a les dades estadístiques de l'economia real, de l'economia productiva.


Certament, el PIB dels Estats Units, al 2010, quasi triplica al de la Xina, però, en quant a producció de bens materials, la Xina supera als EUA (Al 2009, l'economia de la Xina va representar el 35 per cent de la nord-americana, al voltant de 3'9 bilions de dòlars en front de 14 bilions). La contradicció entre unes dades i unes altres s'esvaeix si es té en compte que el sector serveis, als EUA, arriba al 67'8 % del PIB.

El que importa subratllar és que l'activitat financera ha esdevingut el principal factor del PIB nord-americà.

Dit d'una altra manera, la banca i les corporacions financeres ianquis són les empreses que aporten el major tant per cent del PIB ianqui. L'activitat de les corporacions financeres de Wall Street és la que proporciona la major part del PIB ianqui.

Per suposat, els Estats Units continua essent una gran potència industrial, però una potència decadent, una potència que fa temps que va ésser superada per la Xina.

Perquè resti clar: Actualment, les inversions econòmiques de la Xina per als grans projectes transformadors (a la pròpia Xina, però també a països d'Àsia, d'Àfrica i d'Amèrica llatina) minimitzen les dels Estats Units i Europa en conjunt.



Abans de veure qualcunes característiques de la nova civilització, exposaré breument una bateria de fenòmens econòmics i socials (majorment ignorats o manipulats per la premsa ''occidental'' murdoquiana) que fan entenedor el desplegament de la Xina.

En primer lloc, vegeu l'informe de la World Steel Association, segons diu:

Producció mundial d'acer cru en els primers sis mesos de 2011 va ser 757.800.000 de tones mètriques, un 7,6% més gran en comparació amb el mateix període de 2010. Tots els principals productors d'acer regions van mostrar una major producció.
La producció d'acer cru de la Xina el juny de 2011 va ser de 59,9 milions de tones mètriques, un augment del 11,9% respecte a juny de 2010.
En altres parts d'Àsia, Japó va produir 8,9 milions de tones mètriques d'acer cru el juny de 2011, enfront del 5% en comparació del mateix mes de l'any passat. Índia produeix 6,0 milions de tones mètriques de juny de 2011, un augment del 7,3% respecte a juny de 2010. Producció d'acer cru a Corea del Sud el juny de 2011 va ser 5.7mmt, 19% més que en comparació amb juny de 2010.

A la UE, la producció d'acer brut d'Alemanya el juny de 2011 va ser de 3,9 milions de tones mètriques, un augment del 0,2% el juny de 2010. Itàlia va produir 2,6 milions de tones mètriques, un 15,2% superior al mateix mes del 2010. Producció d'acer cru a Espanya el juny de 2011 va ser de 1,5 milions de tones mètriques, un 4,5% el juny de 2010. França produeix 1,4 milions de tones mètriques d'acer cru el juny de 2011, una disminució de -6,1% respecte a juny de 2010.
Turquia va produir 2,8 milions de tones mètriques d'acer cru al juny de 2011, un 12,3% superior a juny de 2010.
Els EUA va produir 7,2 milions de tones mètriques d'acer cru al juny de 2011, un increment del 1,7% respecte a juny de 2010.
La producció brasilera d'acer cru va ser de 3,0 milions de tones mètriques, un 3,9% superior a juny de 2010.
A destacar: Segons l'estadística, els Estats Units es situa a un modest tercer lloc en la producció d'acer, mentre que la Xina no solament ocupa el primer lloc en el rànquing sinó que ella sola produeix més acer que el conjunt dels grans productors d'acer.
En segon lloc, les dades sobre el ranking de producció i de consum de ciment fan evident que la Xina és la primera potència econòmica mundial.
Segons l'informe mundial de ciment (The Global Cement Report) publicat a l'abril del 2011, la Xina continua al capdavant del món tant con a productor de ciment com a consumidor (Des de fa dues dècades, la Xina és el major productor de ciment i el major consumidor). Als darrers anys, s'ha incrementat l'avantatge de la Xina respecte als seus competidors en relació a la producció i consum de ciment.
Segons l'informe, al 1910, la producció de ciment de la Xina abasta la xifra de 1868 milions de tones. I seguien al darrere l'Índia amb 216 milions, Estats Units amb 65 milions, Turquia amb 62 milions, l'Iran amb 61 milions, Brasil amb 58 milions i d'altres.
En quant al consum de ciment, les xifres eren les següents: La Xina, al primer lloc, 1851 milions de tones, l'Índia, 212 milions, Estats Units, 69 milions, Brasil, 60 milions, l'Iran, 56 milions, Vietnam, 50 milions, Rússia, 50 milions i d'altres (Per a més informació podeu baixar la web Cemnet). Les gràfiques palesen que la Xina consumeix més ciment que la resta de països del món en conjunt.

Les dades estadístiques sobre producció d'acer i de ciment posen de relleu que la Xina ja era, de fet, la primera potència econòmica mundial a l'any 2004, per exemple.

Causa vergonya haver d'exposar un raonament tan clar: Si la Xina és el major productor d'acer i de ciment, i el major consumidor d'acer i de ciment, s'ha d'entendre que aquests consums tenen una manifestació econòmica immediata. Amb l'acer i el ciment la Xina construeix edificis, però també carreteres i autopistes, i línies fèrries, i ports i aeroports, i drassanes, i grans vaixells, i ponts, i preses per a centrals hidroelèctriques, i línies de metro, i gasoductes, etc. El consum d'acer gegantí per a una indústria pesant gegantina: La Xina ocupa el primer lloc en el rànquing de la major part d'indústries pesants (Les drassanes xineses produeixen al voltant del 40 % dels grans vaixells comercials del món (la Xina disposa de la major marina mercant del món)).
Les drassanes xineses han aixecat l'alarma a Washington. Els experts militars consideren que les drassanes xineses són en condicions de produir vaixells de guerra de gran tonatge. Les presumpcions dels experts ianquis no són desbarrades; un enginyer nàutic xinès calculava que si es dedicava un 1 % de la capacitat de les drassanes xineses a la construcció de portaavions, llavors es botarien quatre portaavions a l'any, de manera que l'armada xinesa disposaria de setze portaavions al 2015.

Els propagandistes ''murdoquians'' de la teoria de ''la ma d'obra xinesa barata'' van quedant amb el cul a l'aire: l'èxit de les drassanes xineses es recolza en l'aplicació de l'alta tecnologia, precisament. Com diu un informe de la Universitat de Pequín: ''En l'actualitat, els països avançats en construcció naval fan una constant aplicació de tecnologia de la informació, robòtica, làser, control de precisió de la construcció naval, tecnologia i la intel·ligència artificial per promoure la millora de la construcció naval. La construcció de vaixells del futur serà una indústria l'activitat principal de la qual és el coneixement, la característica és de coneixement intensiu, d'alta tecnologia, i la forta disminució la ma d'obra intensiva''.

Amb la publicació del informe de la Universitat de Duke de 2004 (Durham, Carolina del Nord), que comparava el nombre d'enginyers entre els Estats Units i l'Índia i la Xina, sembla que les elits ianquis van quedar espantades. Segons l'informe (el qual fou amplament difós als mitjans de comunicació), el nombre de graduats anuals en enginyeria era de 70.000 als EUA enfront dels 600.000 de la Xina i els 350.000 de l'Índia.
Posteriorment, es va fer una revisió ''més realista'' la qual incorporava el nombre de graduats en ciències de la computació i en tecnologies de la informació, i, segons això, el nombre d'enginyers era de 222.335 als EUA, 644.106 a la Xina i 215.000 a l'Índia (Podeu veure informació més àmplia a la web Duke edu/GlobalEngineering).

Durant aquests darrers anys, els mitjans ianquis han fet campanyes amb l'objectiu de minimitzar el creixement tecnològic de la Xina i restant importància al nombre superior d'enginyers xinesos. Alhora han insistit en afirmar la superioritat de les Universitats nord-americanes i la millor qualificació dels enginyers ianquis (Per exemple, com va fer el Washington Post 600.000 enginyers xinesos?).

Però, la realitat ha sigut que durant aquests anys s'ha incrementat el nombre d'enginyers xinesos. Des del 2006, els mitjans ''occidentals'' han portat l'estratègia de deixar de banda els informes sobre la proporció del nombre d'enginyers entre la Xina, l'Índia i els Estats Units.
La major part de pàgines web que tracten sobre el tema – a milers – fan com si haguessin quedat immobilitzades en el temps: sempre repeteixen les famoses dades estadístiques de la Universitat de Duke, com si el temps s'hagués aturat al 2004.
Però el temps ha continuat corrent i el nombre d'enginyers xinesos ha continuat creixent acceleradament mentre que les elits ianquis no han aconseguit un major nombre de graduats en enginyeria amb consonància amb l'estancament de l'economia de la nació.


El desxiframent del misteri de l'acceleració econòmica de la Xina.

De manera semblant a la Rússia de N'Stalin, a la Xina de Mao Zedong les grans empreses industrials de l'Estat eren econòmicament ruïnoses; els seus productes eren més cars i de baixa qualitat; podien subsistir gràcies a les enormes subvencions estatals. Malgrat els esforços a que eren sotmeses les amples masses, l'economia xinesa durant l'època de Mao tenia un creixement desigual i amb greus malbarataments.

Després de Mao, amb el lideratge d'En Deng Xiaobing, 1978, es va iniciar la revolució industrial xinesa, una revolució industrial que ha sigut la més intensa de tota la història de la humanitat. En trenta anys, la Xina s'ha transformat de país subdesenvolupat a primera potència industrial del món. Des de 1978, la Xina, envaïda per un insòlit frenesí constructor, ha aixecat centenars de grans ciutats fins al punt que avui és el país amb els major nombre de megalòpolis del món. Actualment, més de 221 ciutats xineses superen el milió d'habitants; vuit superen els deu milions d'habitants; i vint superen els cinc milions.
L'expansió de la ciutat de Shenzhen és un notable indicador, jo crec, de la tremenda acceleració econòmica de la Xina. El desenvolupament de Shenzhen conté les claus per a comprendre l'expansió de la Xina. Shenzhen fou una de les cinc Zones Econòmiques Especials on es portà a terme la nova línia política de Deng Xiaobing.

Primer de tot, vegem un breu informe sobre el desplegament de la ciutat. Segons Factsanddetails, ''Shenzhen va passar de ser una petita població pesquera i agrícola a una ciutat de 10 milions d'habitants en menys de 30 anys. Quan Deng va arribar al poder després de la mort de Mao el 1976, Shenzhen era una ciutat fronterera composta principalment d'arrossars i granges d'ànecs. Sota Deng es va convertir en un "laboratori de la reforma", fent honor al seu sobrenom de "finestra al món exterior."
Entre 1980 i 2000 Shenzhen va créixer de 350.000 a 4 milions. La primera borsa de valors important de la Xina es va inaugurar a Shenzhen el 1990 (la de Xangai va obrir un any després). Durant la dècada de 1990, la taxa de creixement va ser del 30 per cent. Dupont, Pepsi, IBM, Compaq i altres companyies estrangeres van obrir fàbriques allà.
Entre els anys 1980 i mitjan 1990 l'ingrés per càpita anual de la ciutat va augmentar de $ 100 a $ 2.000. El 1995, Shenzhen enviat gairebé $ 18 mil milions en exportacions, gairebé el 15 per cent dels enviaments de la Xina a l'estranger. A la dècada de 2000 Shenzhen es va convertir en una metròpoli. Entre 2001 i 2006, 124 edificis de 30 pisos o més, van ser acabades, en construcció o en projecte.
Shenzhen és la llar de 12 milions de persones (2007) -1.870.000 eren residents permanents i 10.580.000 eren immigrants i ple de gent, fàbriques, oficines, apartaments, una elevada torre amb 68 pisos i un gegant Wal-Mart "Super Center." (Es pot veure més informació a la web Factsanddetails).
Shenzhen va ésser descrita com ''la ciutat que construeix un gratacels cada dia i una avinguda cada tres dies''.

El ''miracle'' de Shenzhen fou la demostració empírica de la bonesa del projecte d'En Deng. La proposta d'En Deng va obtenir una gran acceptació per part de les amples masses xineses.
Aquest extraordinari fenomen social es pot enunciar dient: La nació xinesa va iniciar l'autèntic salt endavant proposat per Deng Xiaobing.
Referent al tema, la teoria simplista enunciada pels economistes ''occidentals'' (o sigui, ''neoliberals'', majorment) no explica el fenomen de l'expansió de la Xina. Aquests teòrics diuen que el desenvolupament de la Xina fou debut a la introducció del lliure mercat capitalista a les denominades ZEE. Però és com si no diguessin res; no expliquen el fenomen. Dins un món global amb predomini absolut del capitalisme, l'auge o la decadència d'un país o una àrea no pot ser explicat per unes pràctiques econòmiques que són comunes.
Que quedi clar: Molts de països han introduït pràctiques econòmiques neoliberals a gran escala, però molts d'ells, actualment, tenen una economia més aviat en crisi, com la d'Irlanda, per exemple.
Tan bon punt s'instal·len multinacionals a un país subdesenvolupat, els grans executius fan conxorxa amb l'oligarquia del país. Com no havia de ser així, si són precisament les oligarquies les que decideixen si s'han d'aliar o no amb una determinada multinacional.

La ''Zona Econòmica Especial'' de Shenzhen va ésser creada com a camp d'experimentació per a la pràctica de lliure mercat dins d'una comunitat guiada pels ideals del ''socialisme amb característiques xineses''.

Allò que pretenia En Deng no era la creació d'empreses capitalistes coexistents amb l'economia socialista. No. La línia mestra del pensament dengià tenia per objectiu aconseguir la racionalització i modernització de l'economia xinesa (de l'economia de sistema socialista), que la rendibilitat econòmica i la competitivitat fos l'eix central de les empreses, així com l'orientació cap a la satisfacció de les demandes de consum de les amples masses. Racionalització i rendibilitat a totes les activitats socials, i no solament a les empreses industrials. El pragmatisme havia de regir absolutament la vida econòmica i política.
Però el pragmatisme per ell sol no explica el miracle xinès. La clau de l'èxit del programa dengià consistia en el pragmatisme econòmic però ''en funció de les demandes socials i polítiques d'una societat socialista al servei dels interessos de les classes treballadores xineses''. És a dir, que era una proposta d'economia pragmàtica, però una pragmàtica a la consecució de la qual s'hi implicaven les amples masses treballadores, els dirigents polítics, el PCX, els legisladors, els científics i la Universitat. I la banca, en especial; la banca socialitzada.
A l'època precapitalista, la banca era un instrument al servei dels interessos de l'oligarquia dels grans propietaris de terra. A l'època capitalista, la banca és al servei de les elits capitalistes. Amb l'autèntic ''gran salt endavant'' d'En Deng, la banca (socialitzada) havia de recolzar decididament la iniciativa privada xinesa i no solament les empreses públiques. Més endavant tornaré a aquest tema.
La primera gran reforma va consistir en deixar en mans de la iniciativa de les amples masses pageses el cultiu de la terra. Al 1949, totes les grans propietats foren confiscades i, tot seguit, les terres agrícoles foren declarades propietat de l'Estat. Amb la reforma d'En Deng, es liquidava el sistema de comunes agràries de l'època d'En Mao (comunes ineficients, majorment) i es deixava la producció agrícola en mans de les famílies pageses i dels nous emprenedors pagesos i de cooperatives autònomes. Segons la nova legislació, l'Estat arrendava les terres als pagesos per temps indefinit i amb un arrendament simbòlic.
A subratllar: La reforma agrària dengiana no consistia en un retorn al sistema agrari tradicional dels petits pagesos que practicaven una agricultura de subsistència, amb uns excedents escasssos. No. Allò que importava era el desplegament d'una agricultura moderna capaç de competir amb els mercats internacionals.
Era l'esclat d'una nova generació de pagesos que abastien amb gran èxit les necessitats alimentàries de les grans àrees de població.
A més a més del suport de la banca, el govern i el PCX s'implicaven per tal de crear les infrastructures necessàries perquè la nova producció agrícola arribés als mercats. Al mateix temps es facilitava als pagesos l'accés a la maquinària agrícola. Hi ha hagut una campanya permanent per difondre les noves tècniques agràries i la nova tecnologia.
El govern de l'Estat i els governs locals desplegaven projectes d'extensió dels grans sistemes de regadiu (L'aigua acumulada a l'embassament de les Tres Gorges, un llac artificial de 600 km. de llarg, ha fet possible desplegar un sistema de regadiu dels més extensos del món).
De bell antuvi, la reforma va aconseguir augmentar al voltant d'un 10 % anual la producció agrària. Aquest augment va ésser constant fins al punt que la Xina va aconseguir l'autosuficiència alimentària. Actualment, la Xina ocupa el primer lloc en la producció agrícola a tot el món, en especial en la producció d'arròs, blat, blat de moro, ordi, blat mill, cotó, patates, pomes, te, cacauets, soja, oleaginoses, porcs, ovelles, ànecs, pollastres, peix (de les granges de piscicultura) i molts d'altres.
Als anys 1980, milers d'emprenedors de tota la Xina aixecaren milers d'empreses d'indústria lleugera (tèxtil i calçat, principalment) a les cinc Zones Econòmiques Especials, i, alhora, les grans empreses públiques d'indústria pesant també es concentraven en aquestes ZEE.
Uns dels elements definidors de les ZEE era l'obertura cap el món exterior. Es tractava de desenvolupar les exportacions i d'atreure les inversions estrangeres.

Ma d'obra barata n'hi havia arreu del món, i n'hi ha ara. Però, a la Xina (a partir de 1978), a més de ma d'obra barata, hi havia executius barats, i arquitectes barats i enginyers barats (la Xina ocupa el major nombre d'arquitectes i d'enginyers del món).
En igualtat de condicions, les grans empreses capitalistes no poden competir amb les empreses estatals xineses. No és la ma d'obra cara allò que llasta la competivitat de l'empresa capitalista, sinó els bons que s'autoconcedeixen els propietaris i els sous milionaris dels consellers i dels executius.
Per altre costat, la banca xinesa és pública, de manera que els crèdits d'aquesta banca, lògicament, poden ésser més barats que els de la banca capitalista. A més a més, a la Xina es fa impossible la figura del financer professional de l'especulació econòmica.


Al segle XX, els gratacels de la ciutat de Nova York esdevingueren símbols del poder industrial dels Estats Units. Al segle XXI, la ciutat de Shenzhen té el doble de gratacels que Nova York. Els gratacels de Shenzhen poden fer de símbol del poder industrial de la Xina (He posat Shenzhen com a exemple, però, per suposat, altres megalòpolis, com Xangai i Pequín, superen a Shenzhen en nombre d'habitants i de gratacels. A considerar: Chongqing, amb 33 milions d'habitants, és la metròpoli més gran de la Xina i del món).

Els mitjans ''occidentals'', murdoquians com són, han ocultat la realitat xinesa; però aquesta ocultació és de curt termini. La presència al món de la Xina real no es pot ocultar o disfressar per més temps.
''La civilització vertical'' xinesa és a punt, jo crec, de posar en ridícul l'arrogant premsa ''occidental''.
El desplegament de la Xina segons l'ideari dengià ha deixat palès que l'economia socialista és l'opció de futur per a la humanitat.
Ha resultat evident que el camí d'En Hayek (el guru dels neoliberals) condueix al desastre. En Hayek defensava la peregrina teoria que la pretensió de regular racionalment l'economia era una arrogància dels socialistes, i que allò bo i racional era deixar l'economia en funció de l'instint dels emprenedors (de les passions dels capitalistes) (Per cert, es pot veure a la Xarxa que la gent de CIU van crear un club de seguidors d'En Hayek; ''Gruphayek'', es diu).
Al proper capítol, haurem de veure que el debat sobre economia no ha d'ésser entre En Keynes i En Hayek, sinó entre En Keynes i En Deng, si de cas. Haurem de veure com s'ha produït aquesta ''civilització vertical'' xinesa.


La Xina, la civilització vertical (2)



Segons les dades oficials de l'administració xinesa, la població urbana va passar de 172 milions d'habitants, a l'any 1978, a 502 milions, a l'any 2002 (Sense comptar Hong Kong ni Macau). La major part dels nous ciutadans procedien de les àrees rurals; eren ''treballadors migrants''.
Segons xifres oficials publicades a 10.04.2011, la població urbana de la Xina s'havia elevat a 665.570.000 habitants, que representen el 49.68 per cent de la població total del país. És a dir que actualment, a l'agost del 2011, la població urbana supera a la rural.
Que les grans ciutats (i en especial les de les ZEE) poguessin absorbir una immensa massa de treballadors migrants procedents de les àrees rurals (una massa major que la de la població dels Estats Units) és una demostració del poder de les idees de Deng Xiaobing.

Podria semblar que la revolució industrial xinesa ha seguit les pautes de les revolucions industrials clàssiques del segle XIX. Però seria una apreciació errònia. La R.I. xinesa no és provocada per una expansió capitalista, sinó per un desenvolupament ''socialista segons les característiques xineses'', segons el projecte de Deng.

Respecte a l'inaudit creixement de la població urbana de la Xina. Allò que amaguen els mitjans ''occidentals'': Que els treballadors migrants de les ciutats, d'immediat, obtenien una millora del seu nivell de vida. Aconseguien uns ingressos més elevats i tenien accés a les ofertes socials de la ciutat.
Que, a diferència de les grans ciutats del món capitalista, a les megalòpolis xineses no han aparegut àrees urbanes degradades on es concentra allò que Marx denominava ''lumpenproletariat''.
A les grans ciutats xineses no existeixen els suburbis de ''favelhas'', ni els ''Harlem'', exemples de marginació social i d'expansió de la criminalitat.
La inexistència de suburbis degradats a les grans ciutats industrials xineses no és una casualitat, és el resultat de l'aplicació de l'ideari d'En Deng.
Amb la consigna de ''laissez faire laissez passer'', sorgien les monstruoses ciutats industrials, ciutats que eren el resultat de bestials concentracions de proletaris, ciutats que creixien o decreixien segons els plans econòmics de la classe capitalista.
Amb les consignes de Deng, el desenvolupament de les grans ciutats industrials xineses era el resultat d'una estudiada planificació econòmica i social segons els interessos de la nació.
El Govern central, el PCX, els urbanistes i el governs i les organitzacions locals idearen programes socials de manera que els treballadors migrants a les ciutats tinguessin accés a l'habitatge.

La civilització vertical.

Als anys 1980, amb el desplegament de l'ideari socialista de Deng, començava el que es denominaria ''Civilització Vertical''.
Tan bon punt es posà en marxa la nova política, va esclatar un frenesí d'activitat empresarial en especial a les ZEE. Els centres industrials abastaven uns índex de creixement inaudits que superaven els d'Europa del segle XIX.

L'expansió industrial significava l'expansió de les ciutats. El frenesí industrial es traduïa en febre constructora: edificis fabrils, magatzems, centres comercials, oficines, trens metropolitans, ferrocarrils, ports i aeroports, etc. Però on era més evident la febre constructora era a l'aixecament dels grans edificis d'habitatges.
Allò mai vist: Des de 1980, durant tres dècades, prop de 400 milions de persones de les àrees rurals han esdevingut nous habitants de les ciutats.
Seguint l'ideari dengià, les diverses administracions establiren – i mantenen fins avui – un colossal sistema per tal de facilitar la compra d'habitatge als treballadors.
De bell antuvi, la febre constructora a les ciutats xineses fou regulada, ordenada i orientada per les administracions públiques (o sigui, socialistes).
A destacar: el sistema xinès per facilitar l'accés a l'habitatge ha evitat caure en la trampa social de ''les cases barates'' a la manera franquista.
Allò que caracteritza les ciutats xineses és el paisatge urbà dominat absolutament pels gratacels. Les ciutats xineses han aixecat més gratacels que la resta de ciutats del món.
D'aquesta característica, dels gratacels omnipresents, deriva ela denominació de ''Civilització Vertical''. Però haurem de veure que la nova civilització vertical xinesa va més enllà de l'urbanisme. Haurem de veure que afecta tots els àmbits socials de la Xina actual.

Jo crec que ha de ser una bona guia veure l'informe de ''McKinseyandCompany'' (un dels equips d'estudiosos de l'urbanisme més prestigiosos del món) sobre el fenomen de les megalòpolis a la Xina. Vegem qualcunes de les notícies i de les valoracions que fa l'equip d'En McKinsey.
Així diu que, per definició, les megaciutats es presten a l'eficiència la qual pot ésser major en proporció a la concentració de persones, recursos, informació, capital i bens. Això significa servir als clients, el subministrament d'energia i de la informació, així com els serveis més vitals per als residents urbans, com ara transport, salut pública i serveis de seguretat.

A continuació, diu que no és sorprenent que la urbanització més ràpida sigui a països com la Xina, on va ésser dirigida per un equip de dissenyadors, arquitectes, enginyers i especialistes en gestió de serveis. Xina ja té vuit ciutats amb més de deu milions d'habitants – Pequín, Xangai, Chengdu, Chongqing, Guangzhou, Shenzhen, Tianjin i Wuhan -. Per a la Xina, amb la seva alta densitat de població i la seva escassetat de terra cultivable i aigua, el desenvolupament de megaciutats és probablement l'opció més eficient. Es megalòpolis xineses seran els centres del treball, la cultura, el lleure i l'educació.


Referent al procés de l'expansió de la construcció a la Xina, es pot dir s'ha acomplert l'axioma de la lògica de Hegel, el que afirma el pas de la quantitat a la qualitat.
Actualment, la Xina és de molt la nació que construeix més edificis del món. Així, per exemple, com dèiem, la ciutat de Shenzhen, té més del doble de gratacels que la ciutat de Nova York.
Però no és solament que la Xina sigui la primera potència en construcció d'edificis. Actualment, la Xina ha fet el salt qualitatiu, ha iniciat la nova civilització vertical. La Xina és a l'avantguarda del món en matèria d'arquitectura, urbanisme, tecnologia urbana de sostenibilitat i de reciclatge, tecnologia ecourbana, comunicació i transport, i d'altres. Així, per exemple, més del noranta per cent dels nous gratacels i de les plantes hoteleres disposen de sistema d'energia solar integrat. I, més concretament, on informa de que ''la Torre Pearl River, a Guangzhou s'ha anunciat com la major quantitat d'energia de gratacels super eficient mai construït. Les turbines eòliques, pannells solars, persianes solars, il·luminació intel·ligent, sostres refredats per aigua, Les turbines eòliques, pannells solars, persianes solars, il·luminació intel·ligent, sostres refredats per aigua i l'aïllament tèrmic, la torre de 310 metres està dissenyada per consumir la meitat de l'energia que la de la majoria de gratacels de mides semblants i establir un nou punt cde referència mundial (Font: Jonathan Watts, The Guardian, Regne Unit, 27 de maig 2009) (Podeu veure més informació a la web Megaciutats xineses).


Mentre els mitjans ''occidentals'' continuen presentant a la Xina com a ''economia emergent'' en base a l'explotació d'una gegantina mà d'obra barata, el govern xinès i el PCX i els mitjans xinesos, promouen el discurs de la moderació i de la humilitat (Entre altres motius, sembla que els xinesos s'han esforçat per tal d'evitar una deriva de la guerra freda).
Els polítics i els mitjans de comunicació nord-americans continuen amb el discurs xovinista que afirma la superioritat dels Estats Units respecte de la Xina, en tots els ordres.

Però la realitat històrica de les dues grans nacions és una altra. Al meu parer, s'ha de fer un nou discurs per a esbrinar quina és l'autèntica realitat respecte els Estats Units i la Xina.

Les estadístiques econòmiques mostren clarament que la Xina esdevingué la primera potència productora mundial (la fàbrica del món) a principis del segle XXI.

Tesi: La superioritat industrial de la Xina actual significa que els sistema econòmic i social xinès iniciat al 1978 és econòmicament més eficaç que el dels Estats Units de la mateixa època.

Tesi: Si la Xina endarrerida del 1978 va aconseguir superar els Estats Units al 2004 en producció industrial, s'ha de veure que la Xina accentua la seva superioritat (amb un ritme més accelerat) en quasi tots els ordres econòmics i socials durant el període 2004-2011.

Les estadístiques mostren que la Xina ha aconseguit l'autonomia plena en matèria de tecnologia i ciència.
Segons els informes publicats al 2011, la Xina aporta el major nombre anual de publicacions d'investigació científica.

Tesi: S'ha de preveure que, a partir del 2011, la competició entre la Xina i els Estats Units ha esdevingut un combat de boxa entre un atleta pletòric i un boxador sonat.


S'ha d'entendre que hem entrat en un procés d'acceleració de la història, al túnel desconegut d'una nova era.
Una nova era, on la Xina serà la primera potència mundial.
Una nova era, a la que no sabem quina serà la deriva del col·lapse econòmic d'Europa i dels Estats Units.

La denominada crisi econòmica global no és una típica crisi capitalista. S'ha d'entendre que és expressió d'una crisi més profunda; és una crisi del sistema capitalista i alhora una recomposició de l'equilibri de poder entre les nacions a nivell global.

Allò a destacar: L'ascens de la Xina és un factor determinant de la crisi econòmica d'Europa i els EUA.
El crac financer de Wall Street es produí a l'any 2007. Però la crisi de l'economia real nord-americana, de l'economia industrial, es va posar de manifest als anys 1970. Als anys 70, tot de grans empreses industrials ianquis van començar a tenir greus dificultats econòmiques. No aconseguiren fer front a la competència de les companyies estrangeres. A parir dels anys 1990, la competència indústria xinesa agreujà encara més la crisi industrial ianqui.
L'esfondrament econòmic de la ciutat de Pittsburgh es presentat com a paradigma de la decadència dels Estats Units a nombroses publicacions.
Cap allà el 1940, Pittsburgh, Pensilvània, era un dels majors centres de la indústria siderúrgica dels EUA. Era considerada la capital de l'acer ianqui. La seva població era d'uns 700.000 habitants. Als anys 70, començà la crisi de la indústria de la ciutat, i als vuitanta es produí el col·lapse de l'economia de Pittsburgh. Els intents de reconversió econòmica amb aventures terciàries han fracassat rotundament. Pittsburgh s'ha enfonsat en una crisi financera perpètua. Actualment, la seva població és de 330.000 habitants. Hi ha tot de barris fantasmals amb cases abandonades (Sobre el tema, podeu veure un magnífic article a la web La glòria i l'evisceració Pittsburgh).


Resumint la qüestió: Si Xina ha esdevingut ''el taller del món'', llavors és lògic que els anteriors ''tallers del món'' entrin a una fase d'estagnació.

Tesi: Pretendre rellançar l'economia nord-americana, com ho pretén el govern, és una falsa pretensió.

Al 1929, la indústria ianqui superava a les europees en competitivitat i innovació. Actualment, no pot competir amb la Xina respecte de la major part de les activitats industrials. La indústria ianqui manté el ceptre industrial en uns pocs sectors industrials, com és l'aeroespacial. Però aquests sectors industrials són com una pell de xagrí. Són sota l'amenaça dels nous plans industrials de la Xina.

Al moment present, no hi cap nació ni cap sector industrial que sigui capaç de fer front a les iniciatives industrials i comercials xineses. La inaudita capacitat de la Xina d'accelerar la producció industrial en nous sectors ha espantat els seus possibles competidors.
Així, com a exemple destacat: Mentre al 2004, la Xina ocupava un modest sisè lloc en el rànquing de la producció de les energies netes, tan bon punt va accelerar la seva producció d'aerogeneradors i de plaques solars, en pocs anys, la Xina ha esdevingut la primera potència mundial.
De l'informe de 2011 de Solar Energy Industries Association, n'extrec el següent paràgraf:

La Xina va continuar el seu creixement aparentment inexorable de la inversió d'energia neta, amb un creixement del 39 per cent el 2010 per atraure un rècord mundial de $ 54400000000. El 2009, la Xina va superar els Estats Units com el número u de la nació de la capacitat instal·lada d'energia neta, consolidant encara més la seva posició com a potència mundial d'energia neta. Amb una sorprenent suma de 45 mil milions invertits en energia eòlica, Xina va ser capaç de conduir la instal lació de 17 GW de capacitat addicional de generació d'energia eòlica. Un altre $ 4,7 mil milions es van invertir en el sector de l'energia solar, ja que la Xina comença a assolir el seu nou objectiu de 20 GW d'energia solar instal.lada per 2020. També té l'objectiu d'instal lar 150 GW d'energia eòlica per a l'any 2020. Xina també ha establert com a líder en la fabricació d'energia neta del món, produint gairebé un 50 per cent de tots els aerogeneradors i els enviaments de mòduls solars''.

No hauria de dir que el lideratge de la indústria xinesa de aerogeneradors i pannells solars fa pols el mite de la mà d'obra barata xinesa. L'empresa xinesa Suntech Power, líder mundial de producció de pannells solars, va obrir la seva primera planta a Arizona, EUA, al 2009.
Com a exponent de la nova civilització, vegeu aquesta informació sobre els projectes de Suntech Power: ''El compromís de Suntech amb els més alts estàndards de conservació dels recursos i protecció del medi ambient s'estén a les seves pròpies instal·lacions, incloent la seva nova seu a Wuxi (Wuxi, a prop de Xangai, és una megalòpolis de sis milions d'habitants). La nova seu de Suntech incorporarà una àmplia varietat de tècniques d'arquitectura de medi ambient, incloent la calefacció geotèrmica, de refredament per convecció, l'ús extensiu de la llum natural, el reciclatge de l'aigua de pluja, i una façana solar de 1 MW, dissenyada amb l'objectiu de generar el 85 % de les necessitats energètiques de l'edifici''.

El doctor Zhengrong Shi no es cansa d'animar a més científics i enginyers a utilitzar la tecnologia per a canviar el món i a la recerca de solucions per al nostre futur energètic. Les seves declaracions a la revista Physics World, febrer del 2009, són molt orientadores: ''L'objectiu de la indústria solar és reduir el cost i el preu dels productes d'energia solar fins al punt de l'electricitat generada és igual o inferior al cost de l'energia procedent de la xarxa. Un cop arribem a la paritat de xarxa, l'adopció massiva de les tecnologies solars es produeixen sense subsidis del govern, i el major ús de l'energia solar ens ajudarà a fer front a qüestions com l'escalfament global, la contaminació del medi ambient i la seguretat energètica. Per complir amb aquest objectiu comptem amb un nombre d'iniciatives de reducció de costos en curs, incloent la reducció del cost de silici mitjançant la millora de la forma en què aquest és un recurs, l'augment de l'eficiència de conversió dels nostres productes d'energia solar (que al mateix temps augmenta la producció d'energia per unitat de superfície i redueix els costos de producció ), i millorar l'eficiència de la producció a través d'una major automatització i gestió de la cadena de subministraments magra''.
Actualment, el doctor Shi és a punt d'aconseguir un dels seus objectius essencials: que el cost d'obtenció d'energia elèctrica solar sigui igual o menor que el de la tèrmica.

Allò a subratllar: Tot i que Austràlia va oferir satisfacció intel·lectual a En Zhengrong Shi, fou el govern local de la ciutat de Wuxi, al 2001, el qui va obrir al doctor Shi la possibilitat de muntar una empresa de tecnologia fotovoltaica. El govern de Wuxi no només oferia suport polític, sinó que va concedir el crèdit financer de 6 milions de dòlars per a la construcció de la fàbrica de Suntech Power. Per suposat, aquesta iniciativa tenia el suport del govern central, del PCX, d'associacions ciutadanes, de les associacions de físics i d'enginyers, de la Universitat, i de la Banca xinesa.



La Xina, civilització vertical, jo deia. I, efectivament, la major part de la població urbana viu a grans edificis, quan no a impressionants gratacels que fan petits els dels EUA.

De continuar com fins ara el ritme frenètic d'edificació, es calcula que al 2020 la població urbana xinesa s'acostarà a la xifra de mil milions d'habitants.

Actualment, la Xina és la primera potència constructora del món. Però allò a destacar és que la quasi totalitat del nous edificis són construïts segons normes estrictes de respecte medi ambiental i d'estalvi energètic. Massivament, els nous edificis van coberts amb un sostre de pannells solars. Per comparació: mentre a la Xina els edificis amb energia solar arriben al 90 % del total, als Estats Units no arriben al dos dígits (I a la Catalunya insular no hi ha cap edifici de plaques solars que autogeneri l'energia que consumeix).

La Xina ocupa el primer lloc en el rànquing de construcció d'edificis. I també el primer lloc en producció d'ascensors i d'escales mecàniques.
Però la verticalitat xinesa s'ha de veure no solament per la quantitat d'edificis construïts, sinó per situar-se a l'avantguarda de les tecnologies més decisives per a l'avanç de la humanitat. Com succeeix respecte de la tecnologia de la producció d'energies renovables.
A les seves declaracions subratlla el doctor Shi que el silici – matèria prima per a la fabricació dels pannells solars – és un dels minerals més abundant de la naturalesa alhora que l'energia de la llum del sol és inesgotable. I assenyala que no es tracta solament de disposar d'unes noves fonts d'energia, sinó que la implantació de l'ús d'energies netes significarà la revolució mediambiental i la fi de l'escalfament global.

La civilització vertical xinesa no és simplement un conjunt de sistemes productius d'alt rendiment econòmic.
Aquesta alta capacitat productiva és al servei de les amples masses treballadores xineses.

La civilització vertical és clarament socialista. Més encara: com declaren els mitjans xinesos – i les Universitats -, els guanys de la civilització han sigut possibles en base al desplegament del ''socialisme a la manera xinesa''. I l'ideari marxista és present a tots els fòrums de debat de la Xina.

El Partit Comunista Xinès és l'organització de masses més ample del món, amb uns vuitanta milions de membres.
Però allò que és la garantia de la seguretat dels fonaments socials de la Xina és l'assumpció del socialisme marxista per part de les amples masses treballadores xineses.

Les amples masses xineses assumeixen com a pròpia la civilització vertical de la República Popular de la Xina . Entenen que ells són els autèntics creadors de la nova civilització socialista.

Les amples masses xineses combreguen amb el PCX en la denúncia de la hipocresia i de la mentida d'Occident.
Precisament, l'agència de notícies Xinhua, 19.07.2011, denunciava l'escàndol del diari de Rupert Murdoch, News of the World, dient: ''Recentment, News of the World, un diari en News Corporation, va ser tancat com a conseqüència de l'escàndol de hacking telefònic. Alguns experts a Beijing i Xangai creu que aquest incident exposa directament els diners inherents a la recerca de la naturalesa dels mitjans de comunicació occidentals d'avui, i la falsedat dels conceptes de "llibertat", "imparcialitat" i "drets humans" que des de fa molt de temps boca en boca. A mesura que l'escàndol ha continuat desenvolupant, s'ha convertit en un gran assalt sobre el model de supervisió i control dels mitjans de comunicació a Occident''.


Les amples masses xineses han fet seves les tesis essencials del PCX. Tesis que, en una breu presentació, fan la següent bateria:

1. La declarada (pels mitjans occidentals) premsa lliure és una mentida. La premsa a Occident és una empresa capitalista; és al servei dels interessos ideològics de les elits i, per altra banda, té per objectiu particular l'obtenció de beneficis. La declarada llibertat d'expressió és, per tant, una estafa.
2. Semblantment, el denominat sistema democràtic és un frau. En tot temps l'exercici polític és mediatitzat per les elits econòmiques i socials.
3. Els capitalistes parlen de llibertat i dels drets humans, però els Estats Units i les potències europees continuen amb les seves pràctiques imperialistes i colonialistes.
4. Els mitjans capitalistes exalcen la bonesa del sistema capitalista per produir riquesa i benestar. Però és un fals exalçament.
5. De manera semblant, els mitjans dels Estats Units proclamen constantment la superioritat moral en drets humans de la societat nord-americana. Però la proclama és falsa; de fet, les elits ianquis són nius de corrupció.
6. Als països capitalistes no hi ha promoció social. La proclamada igualtat d'oportunitats és una estafa.


Fa temps (probablement des del 1998) que les amples masses xineses van entendre (van veure per pròpia experiència) la tremenda superioritat del règim socialista de la Xina. Així, en aquesta darrera dècada, els obrers han vist que els seus salaris s'havien multiplicat per quatre, i que l'espai d'habitatge per persona havia crescut de vuit m2 a 16 m2, i que els nous habitatges eren més avançats i còmodes, i que disposaven d'energia més barata, i que disposaven de metro suburbà més ràpid, còmode i barat, i que tenien fàcil accés als trens de gran velocitat i al transport aeri (transport que també s'havia multiplicat), i que tenien fàcil accés als nous hospitals i als serveis de salut, i que l'accés a Internet era al seu abast (a finals del 2010, els internautes xinesos eren més de 470 milions) i que els seus fills disposarien de mes avantatges per a accedir a la Universitat (Com era de preveure, la Xina és la primera nació en nombre d'estudiants universitaris).

En contra de les mentides dels mitjans occidentals, les amples masses de camperols xinesos també han viscut el boom de l'expansió econòmica. A partir de 1982, els pagesos foren els empresaris de les seves pròpies explotacions agràries (formalment figura que aquests pagesos són arrendataris de les terres propietat de l'Estat). I no és el cas que el món rural restés marginat, ans al contrari també va participar intensament al procés de mecanització i modernització de les explotacions agràries.
A més a més, els pagesos ha saludat amb entusiasme la construcció de grans preses que regulen el cabal dels rius de manera que salven de les nefastes inundacions tradicionals.
Un altre innovació que ha produït grans beneficis al món rural ha sigut el desenvolupament a gran escala de les comunicacions, en especial les de la xarxa ferroviària.
Però no és solament que el món rural xinès es modernitza; allò que s'ha de dir (i no diu la premsa capitalista) és que la major part d'àrees rurals de la Xina, a partir del 2002, es van començar a participar de la verticalitat, en el sentit que es produí un salt qualitatiu de la modernització agrària. Es va iniciar l'era de la utilització eficient de l'aigua. I l'era de l'eficiència agrària per mitjà de la tecnologia.
És cert, emperò, que la nova era del món rural encara no ha aconseguit frenar l'emigració rural cap a les grans ciutats industrials. Actualment, centenars de milers de joves agricultors a l'hivern deixen la granja familiar a cura dels pares ancians i es traslladen a la ciutat a la recerca de salaris superiors als guanys de la granja. En general, els guanys dels treballadors a les àrees rurals són una tercera part dels salaris dels treballadors urbans. Segons dades de la premsa xinesa, el salari mitjà diari a les grans ciutats és de 150 iuans (25 dòlars) mentre que el de les àrees rurals és de 865 dòlars anuals (Aviso el lector que el nivell de vida dels treballadors xinesos urbans, al 2011, és major que el dels treballadors catalans).
Malgrat això, als darrers temps sembla que s'inicia un canvi de tendència. La premsa xinesa recull les estadístiques de 2010 segons les quals l'ingrés per càpita dels residents rurals va ésser de 5919 iuans (896 dòlars), un 14'9 % d'augment respecte al 2009. Això significa que, per primera vegada en una dècada, el creixement dels ingressos dels camperols xinesos ha superat el dels residents urbans el qual va ésser de l'11'3 % (China Daily, 02.01.2011).
Sigui com sigui, la incorporació del món rural xinès a la verticalitat sembla irreversible.

Vegem com es manifesta aquesta verticalitat a les àrees rurals. En principi, l'aigua és propietat de l'Estat. És l'Estat el que lloga o concedeix l'ús de l'aigua.
Verticalitat: El govern central, el PCX, els governs locals, les organitzacions locals del PCX, les cooperatives rurals, els pagesos, les Universitats, el centres d'investigació, els científics, la indústria i la banca especialitzada en finançar els projectes agraris, tots ells coordinats despleguen un nivell més alt de civilització.
Actualment, al 2011, centenars de grans empreses industrials (i centenars de centres d'investigació) fabriquen una gran gamma de productes al servei de gran eficiència de l'ús de l'aigua. I milers de grans projectes es duen a terme amb l'objectiu d'augmentar els recursos hídrics de la nació.
Segons declaracions a la premsa, Chen Lei, ministre dels recursos hídrics, va dir que la producció d'aliments dels país seria impulsat per la inversió de 5.000 milions de iuans (762 milions de dòlars) a l'any en l'expansió de l'ús del reg de gran eficiència. La primera ampliació es centrarà en 18 milions d'hectàrees durant els pròxims cinc anys. En l'actualitat, la meitat de les terres agrícoles de la Xina es basa enterament de la pluja per al seu proveïment d'aigua, va dir (Chinadaily, 29.03.2011. Podeu veure l'informe baixant Irrigació eficient). O sigui, la meitat de les terres cultivades de la Xina són de regadiu.
L'actual pla agrari, 2011-2015, preveu passar d'un rendiment de 6.000 kg. de gra per hectàrea a 9.000 kg, a les àrees de reg seleccionades.