N'Antoni Noguera, a la reraguarda; el patinet elèctric, a l'avantguarda.

N’Antoni Noguera, a la reraguarda; el patinet elèctric, a l’avantguarda. Com a típic dirigent del PSM, N’Antoni Noguera, l’actual batlle de Palma, s’ha situat a la reraguarda en relació al trànsit. A la reraguarda: en suport de l’automòbil i contra el patinet elèctric. En canvi, En Vicent Guallart, a l’avantguarda de de la innovació de les ciutats, veu imminent la desaparició de l’automòbil. Preveu que la circulació serà satisfeta per el transport públic i els nous mitjans elèctrics com són els patinets. Per entendre la cosa, vegeu l’article publicat a Vilaweb que reprodueixo a continuació: L’arquitecte Vicente Guallart (València, 1963) acaba de guanyar el concurs internacional per a urbanitzar un nou centre a la ciutat xinesa de Shenzhen. Ha ideat un centre sense cotxes privats, amb edificis en forma de muntanya i un corredor ecològic que el travessa. Guallart viu a Barcelona, però passa més de la meitat del temps a la Xina, Rússia i els Estats Units. Va ser el primer director de l’Institut d’Arquitectura Avançada i, durant quatre anys, va ser l’arquitecte en cap de la ciutat de Barcelona, sota el mandat de Xavier Trias. Autor del llibre La ciutatautosuficient, on advocava per les ciutats ecologistes, en aquesta entrevista parla del seu projecte, d’urbanisme i del futur de les ciutats. —La ciutat de Shenzhen neix el 1979. Com l’hem d’imaginar? —A Europa parlen de regions, a la Xina de províncies. La província de Guangdong és la més rica de la Xina, l’equivalent de Califòrnia. I Shenzhen n’és la ciutat tecnològica, equivalent a San Francisco. Forma part del conglomerat tecnològic més important de la Xina. Són uns dotze milions de persones. Vuit Barcelones. És la primera ciutat on Apple feia l’iPhone. Ara ja no. De fet, és la fàbrica del món. El lloc on hi havia la concentració més gran de fàbriques. I s’hi veuen les diverses generacions de ciutats. Els edificis d’habitatges dels setanta, vuitanta i noranta. La compararia amb Singapur. I entén que la urbanitat és molt important. Jo hi he descobert la primera ciutat descentralitzada del món. No té un centre i prou. En té molts. Hi ajuda el fet que no tingués un centre històric que cresqués de manera radial. Hi ha diversos centres. És una ciutat força única. És allò que Dubai voldria ser. —Hi urbanitzareu 2 milions de metres quadrats. Això, per comparació, què seria? —Això seria mig Poble Nou de Barcelona. Abans, aquesta zona era un parc temàtic. Hi havia una Torre Eiffel petita, una muntanya russa dins un llac, i tot de coses que ara estan obsoletes. Ho tenen clar: s’ha de reformar. I volen fer dues coses. D’una banda, aixecar un dels nuclis urbans, que tindrà un edifici alt de 400 metres. I d’una altra banda, el gran repte (i per a això vam guanyar el concurs), que és reconstruir un corredor ecològic, entre la muntanya i el mar, que s’havia trencat. Un corredor verd. Hi hem projectat una malla semblant a Nova York, i el corredor ecològic. —Voleu fer un edifici en forma de muntanya? —Si l’arquitectura és paisatge, els edificis són muntanyes. M’ha interessat l’arquitectura com a acumulació de matèria. I, per tant, aquest caràcter paisatgístic ens va fer pensar a fer una muntanya artificial. Un edifici emblemàtic en forma de muntanya. Dos-cents metres d’altura. Serà un centre de convencions. A la sala gran hi han de cabre cinc mil persones. I també hi posem un hotel a sobre. —Heu eliminat els cotxes? —Hem eliminat el transport privat de l’espai públic. Els cotxes privats no hi podran circular. En el futur, el cotxe privat desapareixerà de les ciutats, de la mateixa manera que en van desaparèixer els cavalls. —I minibusos sense conductor. —Aquí, a Sant Cugat, se’n va aprovar un, també. El futur de la mobilitat es basa en el transport públic, el transport personal (bicis, patinets) i els vehicles sense conductor. Són molt més segurs. S’ha demostrat que, en el 90% dels accidents, els responsables són les persones. Fa cent anys, els ascensors tenien una persona que premia el botó. I ara ja no. El vehicle sense conductor és un ascensor horitzontal. —Utilitzeu tecnologia blockchain. —Fa anys que parlem de l’autosuficiència dels edificis. I ens imaginàvem que els edificis del futur generarien energia. Energia que gastaran a l’interior dels habitatges, la donaran per al vehicle elèctric o la vendran a la xarxa. Si agafem molts edificis que ho poden fer, ens cal un sistema d’intercanvi d’informació i de registre que no és pas una factura al mes, com ara. Cada petita quantitat d’energia que generem s’ha de registrar. I això és, literalment, blockchain. —Per què creieu que heu guanyat aquest projecte? —Bona pregunta. Crec que vam guanyar sense por. Una malla amb carrers estrets, i sense vehicles a la superfície, no existeix a la Xina. I això vam proposar. Però també perquè ells estan molt oberts a noves idees. I nosaltres vam fer una barreja entre urbanitat densa i la idea del corredor ecològic. —Com serà el corredor? —Seran un conjunt de parcs. I també vam proposar que les passeres que travessen les autopistes existents no fossin de quatre metres, sinó de cent. Entendre que si al segle XX hem construït el dret de conduir, ara hem de construir el dret de caminar. Això vol dir que no hem de fer solament passeres, sinó grans passeigs i superfícies. —Serà el vostre gran projecte? —No. Ara el 50% del planeta viu a les ciutats, i som 7.000 milions de persones, és a dir que hi ha 3.500 milions de persones a les ciutats. Però diuen que l’any 2050 hi viurà el 70% de la gent. Això vol dir que hi ha 1.500 milions de persones que aniran a la ciutat. Hi haurà més projectes. A Europa ens pensem que la urbanització s’ha acabat. No és cert. Part del desafiament de salvar el planeta és que a aquests 1.500 milions de persones els fem bones ciutats. Ciutats del segle XXI. I reformes ben fetes. Vull abordar aquest objectiu: treballar els nous estàndards de les ciutats. —Vau tenir cap xoc cultural treballant a la Xina? —La Xina és un altre món. I això vol dir, per exemple, que van amb unes altres aplicacions. No tenen Whatsapp, tenen WeChat. No tenen Google, tenen Baidu. Allà són un país comunista, i saben que les dades són de l’estat. No en tenen cap dubte. Al món occidental, encara ens preguntem si ens espien o no. A la Xina no en dubten: ens espien. I ho fa l’estat. I entenen que això és bo per a la societat. Ho entenen així. Poden entendre que ho fan de manera regulada. Aquí, en canvi, crec que ens enganyem, i ens espien igual. Nosaltres hem treballat amb gent xinesa intel·ligent que no tan sols ens van fer de traductors de llengua, sinó de cultura. I al revés. Jo els he fet de traductor cultural a ells. Era un procés doble. Ens han d’entendre. Però els hem d’entendre. I, clarament, tenen coses positives. —Per exemple? —Shenzhen és una ciutat jove, i et trobes una gran alegria en segons quins espais. Hi ha reformes de districtes industrials absolutament excepcionals. Els concursos són nets i poc corruptes. Ho sé perquè he estat jurat. No m’he trobat mai ningú que em digués res. I els debats entre els membres eren de nivell. De nivell. La societat és molt formal i es tenen molt de respecte. No tens la sensació d’amistat com aquí, al món mediterrani, però estimen molt la família, i treballen de valent. —Es començarà a construir el 2020? —Hem guanyat un concurs d’urbanisme. No de construcció. Ildefons Cerdà va guanyar el concurs i no va construir cap edifici. Però, certament, el nostre objectiu és començar a construir edificis a la Xina. Actuarem com a assessors. Això sí, voldríem que els edificis, com a mínim els més emblemàtics, siguin com els hem dissenyat. —Qui formava el vostre equip? —Teníem gent a Beirut, Moscou, la Xina, Mèxic. Ex-estudiants de l’IACC, ara professionals. Gent molt bona. Content de treballar amb gent jove, que de fet és com treballen a la Xina. Per exemple, ara faig nous concursos i la mitjana és de 30 anys. —Com veieu l’urbanisme aquí a casa? —Aquí, malauradament, no tenim debat sobre la manera de construir la ciutat ni sobre urbanisme. Per exemple, si les ciutats han de créixer o no. El pròxim desafiament de Barcelona és créixer en direcció als rius. Sempre hem estat una ciutat de mar. Però Barcelona també pot ser una ciutat de rius. El Besòs encara s’ha d’urbanitzar. I no hi ha cap pla. Construeixen algun edifici, però sense pla. Hem cregut que prenent petites decisions faríem una ciutat bona. I l’urbanisme requereix tenir grans idees, això ho vam inventar a Barcelona. Ara parlem només de les coses petites. I no de les coses importants. Nova York, Londres i Copenhaguen creixen en població. Barcelona ha de créixer o no? És un debat que no tenim. Ciutats pròsperes, com París, amb alcaldessa d’esquerres, han entès que cal tenir projecte, il·lusió, cal fer arquitectura i urbanisme innovador. Es proposen de construir sobre les rondes. Aquí començarem a parlar sobre això. —Heu seguit la cursa electoral de Barcelona? —M’interessa. Visc a Nou de la Rambla. Tot i que el 60% del meu temps he estat a la Xina, Rússia i els EUA, visc a Barcelona. Encara s’ha de veure qui es presentarà a l’alcaldia i qui no. A Barcelona hem creat por al voltant de l’urbanisme. Jo vaig viure-ho. Era dolent parlar de certes coses. A Espanya, l’eco de la bombolla ha fet que no tinguem la calma per a parlar seriosament sobre què hem de fer a les ciutats les dècades vinents. Vaig escriure el llibre La ciutat autosuficient, i vaig defensar que les ciutats havien de tendir a produir la seva energia. S’han aprovat els acords de París. Barcelona ha signat que el 2050 vol ser una ciutat sense emissions. Haurà d’invertir molt i prendre decisions arriscades. Ara hi ha una desconnexió entre el missatge polític (zero emissions) i els projectes que fem. —Com valoreu la gestió d’Ada Colau? —Tampoc no en tinc gaire opinió. L’àmbit urbanístic no li ha interessat. Ara comença a treballar l’àmbit de l’habitatge i mira de fer-ho bé. Van començar molt crítics i ara prenen bones decisions. Però crec que l’alcaldessa de Madrid ho ha fet millor, la veritat. —Colau no té oposició. —Exacte. Els mesos vinents podria debatre amb l’oposició novament. Sempre he estat a favor de ser una ciutat d’acollida, de donar benvinguda als immigrants i contra la pobresa energètica. Però més enllà de dir-ho, has de fer-ho. I amb projectes positius, perquè la gent visqui millor. Hem de treballar perquè tots siguem més rics, no pas més pobres.

Dios no existe.

Dios no existe, 16 pruebas. Argumentos para hacer ver la inconsistencia intelectual de las creencias en un Dios. Los de la Curia romana y los protestantes yanquis están en campaña de propaganda permanente para difundir el concepto de “diseño inteligente”, como dicen del dogma de la creación divina del Universo. Las iglesias están en guerra ideológica permanente. Sus grandes campañas tienen por objetivo influir en las grandes masas, a la gente de las clases populares. Este escrito, es una modesta aportación de argumentos para hacer ver la inconsistencia de las supuestas pruebas de la existencia de Dios. Las pruebas clásicas para demostrar la existencia de Dios quedaron invalidadas a partir de Hume y Kant. Los conservadores a Hume le decían “el señor Hume, el ateo”. Pero no se podía poner este calificativo a Kant, que era un fervoroso creyente cristiano. Kant reintrodujo el concepto de Dios en nombre de una supuesta razón práctica. Con el Empirismo como pensamiento hegemónico, quedaba establecido que la metafísica no era posible como ciencia, y que, por tanto, no se podía demostrar la existencia de Dios. El Positivismo no hizo sino reafirmar los presupuestos del Empirismo, y la metafísica quedaba definitivamente marginada del mundo de la ciencia moderna. Pero la Iglesia católica no admite nunca, en ningún caso, sus errores, los relacionados con la filosofía y la moral, en especial. Es vigente el dogma de la infalibilidad del Papa en materia de fe y de moral. La Curia romana sigue manteniendo a Tomás de Aquino como doctor máximo de la Iglesia. “Philosophia PERENNIS” es la denominación que dan a la filosofía de Aquino. En los seminarios de formación teológica, se continúa impartiendo las doctrinas aristotélica-tomistes y afirmando que la existencia de Dios puede ser demostrada usando la razón. Hecho este preámbulo, expongo una lista de argumentos que refuerzan la idea de que es imposible la existencia de Dios. 1. 1. Contra la idea de Creación del Universo. Suponer que Dios creó el Universo implica la siguiente contradicción: se deberíaaceptar que algo inmaterial – Dios – habría existido eternamente como sustancia única, y que, “después” de esta eternidad, habría creado una segunda sustancia, la materia. O sea, el espíritu crea la materia. Lo perfecto, Dios, – según la idea aristotélica de perfección – habría producido lo imperfecto, la materia. 2. 2. Contra la idea del orden del Universo. Se supone que en elUniverso hay un orden y que Dios es el ordenador del Universo. Pero la física moderna introdujo el concepto de incertidumbre. Y Ilya Prigogine (premio Nobel de química, 1977) fue más allá y expuso el concepto del Universo como Caos y como proceso irreversible, es decir, no sólo habría habido el “Big Bang” — el caos inicial -, sino que el Universo actual sería un momento de laexplosión inicial, explosión que continúa su onda expansiva hasta el día de hoy. Por lo tanto, si no existe el supuesto orden, tampoco debe haber un Dios ordenador. 3. 3. Contra la idea de perfecció. Contra la idea de perfección.Los denominados grados de perfección de la naturaleza son aporías que niegan los principios de las ciencias empíricas. Casi 2000 años después, En Tomás y la Iglesia católica todavía insisten en la ideadel escalonamiento general de todos los seres según este supuesto grado de perfección. El tomismo desplegó un sistema de forma que todas las cosas tenían que seguir un orden jerárquico hasta niveles inauditos, como es el caso de las jerarquías angélicas. Las ciencias positivas rompieron definitivamente el mundo de las jerarquías aristotélica-tomistes. Entonces, la idea de un ser supremament perfecto es una pura fal lera. 4. 4. Contra la idea de primer motor. En contra de lo que dicen los libros de texto y las enciclopedias, Aristóteles no era un científico, ni tenía el menor interés por la investigación de la naturaleza. Se puede afirmar, rotundamente, que la “Física” de Aristóteles no es sino un cúmulo de disparates sobre temas de física. En la física aristotélica hay diversos mundos físicos (El mundo sublunar y el mundo supralunar, mundos regidos por dos sistemas de leyes físicas) . En la física moderna, no hay “primer motor”. 5. 5. De manera similar, la física no hace distinción entre seres contingentes y seres necesarios. 6. 6. En todo tiempo los pueblos han creído en dioses, en espíritus y fuerzas malignas. Hoy, gracias a los avances de los estudios deetnología, sabemos qué función social cumplían las religiones; sabemos que servían para establecer el sistema de prescripciones y prohibiciones que regían la vida de las comunidades humanas primitivas. Pero, actualmente, en las sociedades democráticas, las prescripciones y las prohibiciones son establecidas según la voluntad de la mayoría de ciudadanos, es decir, de acuerdo con elemotivisme moral y el contractualisme. Si las sociedades democráticas prescinden de “la voluntad de Dios”, podemos concluir que, en la práctica, estas sociedades funcionan como si fueran ateas. 7. 7. No se dispone ni nunca se ha dispuesto de una vía o de un método para poder experimentar sobre supuestos fenómenos sobrenaturales; los ciencias físicas no pueden detectar el fenómeno de la denominada “transustanciación”, pongamos por caso. Igualmente, los supuestos fenómenos “paranormales” no resisten los análisis de la ciencia experimental. 8. 8. Hay relatos de la antigüedad donde los prodigios y los milagros se suceden constantemente, de manera casi familiar.Muestran unas sociedades acostumbradas a los fenómenos prodigiosos relacionados con sus creencias. Precisamente, los relatos de los cristianos, los libros del NT, llega a momentos de tal intensidad de hechos milagrosos coma ningún otro relato, que yo sepa. Por poner un ejemplo: En “Los hechos de los apóstoles”, 5, 12, referente al apóstol Pedro, el narrador nos hace saber que “Por las manos de los apóstoles procedía muchos milagros y prodigios en el pueblo … Y iban creciendo más y más los creyentes en el señor … hasta el punto que sacaban los enfermos por las calles y los ponían en camillas y baiards porque, al pasar Pedro, al menos su sombra cayera sobre alguno de ellos. Así mismo se hacía hacia una gernació de las ciudades de los alrededores de Jerusalén, trayendo enfermos y atormentados por los espíritus impuros, los cuales, todos, eran curados “. Como podéis comprobar, Pedro hacía milagros en serie, como deshacerse calza; bastaba que pasara por la calle y su sombra ya era suficiente para desatar un chorro de milagros. Soy de la opinión de que los propios “libros sagrados” ofrecen el mejor material para demostrar la inconsistencia de los dogmas religiosos. De la inconsistencia de los “libros sagrados”, podemos deducir la inconsistencia de la creencia en un Dios (Sobre este tema puede ver mi web Los Evangelios, historiasimposibles). 9. 9. El argumento del sentido común: ¿Cómo es posible pensar que el ser más grande del Mundo no se puede conocer? Resultaría que el ser omnipotente no es accesible por medio de las ciencias. Y resulta que los administradores de la religión tampoco ofrecen vías de conocimiento. Ofrecen únicamente “sus libros sagrados” y todo de historias igualmente inverosímiles como única “prueba” de la existencia de su dios. 10. 10. Aquino y los 40.000 teólogos hablan del “camino de la fe” como distinto del de la razón, pero afirman que fe y razón, en último término, deben coincidir. Pero no son capaces de explicar de qué manera se ha de obrar para seguir la vía de la fe. Pascal propone que uno se lo que debe hacer es comportarse como si tuviera fe, como si creyera en Dios, y que, así, en un momento determinado tendrá auténtica fe. Pero lo que no plantea Pascal es en qué Dios y en qué “libros sagrados” debe depositar la fe inicial quien está en periodo de pruebas. 11. 11. Epicuro no negaba la existencia de los dioses, pero decía que los dioses no se ocupaban los hombres, puesto que los consideraban bichos insignificantes; entendía que un hombre sensato debe ordenar su vida como si los dioses no existieran. 12. 12. Pero el planteamiento de N’Epicur sólo es apropiado en el mundo griego. Del Dios de las religiones monoteístas, según sus “libros sagrados”, no se puede decir que no se ocupa de los hombres. Al contrario, el Dios de la Biblia se muestra como un dios muy celoso, que quiere que los hombres la adoran y laamen.Pero además del Dios de los judíos y los cristianos, se muestran los Déu dels mahometans y, más lejos, el Dios del hinduismo, del budismo, sintoisme, Jainismo y otros. Ha de resultar inaceptable para una mente moderna la existencia de un Dios que interviene en la historia y al mismo tiempo se abstienede dar las señas de su identidad. 13. 13. El hecho de la existencia de tanta gente que no cree en Dios es una prueba de su inexistencia. Al respecto, los malvados teólogos se adelantan a decir que “Dios castiga con su silencio el pecado de orgullo de quienes se declaran ateos”. Pero ¿qué pueden decir respecto de los niños que eran educados oficialmente dentro del ateísmo, como se hacía en las repúblicas marxistas? 14. 14. Es inaceptable para una mente formada en la modernidadla existencia de Dios y al mismo tiempo la existencia de los denominados “libros sagrados”. O sea, según mi razonamiento, de las historias imposibles que narran los “libros sagrados” debemos concluir que Dios no existe. 15. 15. Según la ciencia, el amor y el odio son sentimientos que rehuyen del control de los humanos. Según la Biblia, el principal mandamiento de Dios sería el de amarle sobre todas las cosas, lo cual es imposible. Según la Biblia de la Fundación bíblica catalana, en “Éxodo”, 20, 6, dice: “.. . yo, Jahveh, tu Dios, soy un Dios celoso, que castigo la iniquidad de los padres en los hijos hasta la tercera y la cuarta generación de quienes m’odien, pero que hago misericordia a miles para aquellos que me quieren y observan mis preceptos “. En contra de las suposiciones de los redactores de los” textos sagrados “, los sentimientos de las personas brotan de su interior de una manera espontánea. Es sabido que la voluntad no domina los sentimientos, sino, al revés, son los sentimientos los que determinan la voluntad. Para entendernos: si acaso, el texto bíblico debería decir algo así como “harás como si me quisieras”. 16. 16. Igualmente las supuestas declaraciones formales del Dios de los textos bíblicos que hieren gravemente la sensibilidad moderna deben considerarse como una prueba de que Dios no existe. Por poner un ejemplo especialmente notable, “Éxodo”, 22, 19: “Quien ofrezca sacrificios a los dioses, fuera de Jahveh, será exterminado”. Según este texto, al pie de la letra, todos los musulmanes y los hinduistas deberían ser exterminados. También podemos ver el texto que hace: “… Pero si el siervo declara: amo mi dueño, mi mujer y mis hijos, no quiero salir libre, entonces su dueño … le foradarà la oreja con un punzón, y servirá para siempre. “,” Éxodo “, 21,5-6. O, también, este otro texto:” Si alguien vende su hija por esclava …”, “Éxodo”, 21, 7. (Debo reconocer que, en muchos aspectos, el Corán es más próximo a la sensibilidad moral moderna, en especial, referente a la esclavitud y temas sociales. El Corán declara que un musulmán no puede tener otro musulmán en esclavitud) . Contra la existencia de un “genio maligno” o de un Dios que jugara cruelmente con los humanos, debo confesar que no dispongo de argumentos tan contundentes, igualmente parece una idea inconsistente.

El PSOE i els socialistes europeus es suïciden: fan costat a l'imperialisme ianqui.

Què bonic! El PSOE i els socialistes europeus agents d'En Trump. En Guaidó és l'extrema dreta; és el peó d'En Trump. En Maduro representa l'antiimperialisme. El PSOE aposta per l'extrema dreta. Els vassals europeus donen suport a l'imperialisme ianqui. Els socialistes europeus decididament en suport de les maquinacions imperials. Vegeu que els mitjans russos ho tenen clar; vegeu el post de Russia Insider: Cold War 2.0 ha colpejat a Sud-amèrica amb una explosió als Estats Units i espera que els sieus enfronten els quatre pilars clau de la integració en curs Eurasia: Rússia, Xina, Iran i Turquia. mongols.jpg Integració eurasiàtica. És l'oli, estúpid. Però hi ha molt més que conèixer l'ull (oliós). Caracas ha comès el pecat cardinal final a ulls d'Excepcionalista; el comerç de petroli ignora el dòlar dels EUA o els intercanvis controlats pels EUA. Recordeu l'Iraq. Recorda a Líbia. Tanmateix, l'Iran també ho està fent. Turquia ho està fent. Rússia és, parcialment, en el camí. I, finalment, la Xina comercialitzarà tota la seva energia en petroli. Amb Veneçuela adoptant la cripto-moneda petroliera i el bolívar sobirà, ja l'any passat, l'administració de Trump havia sancionat a Caracas del sistema financer internacional. No és d'estranyar que Caracas sigui recolzat per la Xina, Rússia i l'Iran. Són la veritable troika hardcore, no la "troika de la tirania", caricaturitzada de John Bolton, que tracta de lluitar contra l'estratègia de dominació energètica de l'administració de Trump, que consisteix bàsicament en aconseguir tancar totalment el comerç de petroli en petrodólares, per sempre. teddyr.jpg Petro-dòlars per sempre! Veneçuela és un enginy clau a la màquina. L'assassí psico Bolton va admetre que estava en el registre; "Això farà una gran diferència econòmica als Estats Units si poguéssim invertir i produir les capacitats de petroli a Veneçuela". No es tracta només de deixar que ExxonMobil assumeixi les reserves massives de petroli a Veneçuela: la més gran del planeta . La clau és monopolitzar la seva explotació en dòlars dels EUA, beneficiant a uns pocs grans multimilionaris de petroli. Una vegada més, la maledicció dels recursos naturals està en joc. No s'ha de permetre a Veneçuela beneficiar-se de la seva riquesa en els seus propis termes; D'aquesta manera, Excepcionalista ha dictaminat que l'Estat venezolà ha de ser destrossat. Al final, això es tracta de la guerra econòmica. Cue al Departament del Tresor dels Estats Units imposant noves sancions a PDVSA que equivalen a un embargament de petroli de facto contra Veneçuela. Guerra econòmica redux Ara ja està fermament establert, el que va passar a Caracas no va ser una revolució de colors, però un règim promogut pels Estats Units d'edat va canviar el cop amb les elits compradoras locals, instal·lant com a "president interí" una quantitat desconeguda, Juan Guaido, amb el seu corredor d'Obama, credencials de dreta. Tothom recorda que "Assad ha d'anar". La primera etapa de la revolució del color sirià va ser la instigació de la guerra civil, seguida d'una guerra proxy a través de mercenaris multinacionals i jihadi. Com ha assenyalat Thierry Meyssan, el paper de la Lliga Àrab és ara interpretat per l'OEA. I el paper d'Amics de Síria, ara mentit en la brossa de la història, ara és realitzat pel grup de Lima, el club dels vassalls de Washington. En comptes d'al-Nusra "moderats rebels", podem tenir mercenaris "moderats rebels" colombians -o formats diversos emirat-. Contràriament a les notícies falses de les empreses corporatives occidentals, les últimes eleccions a Veneçuela van ser absolutament legítimes. No va haver-hi manera de manipular les màquines de vot electrònic a Taiwan. El Partit Socialista dirigent obté el 70 per cent dels vots; l'oposició, amb moltes festes boicotejant, va obtenir el 30 per cent. Una delegació greu del Consell Iberoamericà d'Experts Electorals (CEELA) va ser ferma; l'elecció va reflectir "pacíficament i sense problemes, la voluntat dels ciutadans veneçolans". L'embargament nord-americà pot ser cruel. Paral·lelament, el govern de Maduro pot haver estat summament incompetent en no diversificar l'economia i invertir en l'autosuficiència alimentària. Els principals importadors d'aliments, especulant que no hi ha demà, estan fent una matança. Encara així, fonts fiables a Caracas expliquen que els barris -els barris populars- romanen en gran mesura pacífics.